L'actualitat de Hannah Arendt

Hannah Arendt va escriure La crisi de la cultura el 1958, però sembla que hagi trobat en nosaltres els seus receptors genuïns. Eren aquells -també- uns temps d'incerteses. La societat nord-americana semblava haver perdut la confiança en el seu sistema educatiu. La llarga tradició de les escoles progressistes, que havien arribat a ser hegemòniques als anys 30, es mostrava incapaç de proporcionar al jovent la formació necessària per fer front a una Unió Soviètica que acabava de fer palesa una inquietant superioritat tecnològica amb el llançament de l'Sputnik. En aquest sentit la crítica d'Arendt va dirigida directament a una escola basada -potser de manera molt laxa- en les idees de Dewey. La seva tesi principal és que la primera responsabilitat dels docents és introduir els seus alumnes en el món tal com és.

Els educadors, molt especialment si són funcionaris, no tenen per missió fer de l'escola l'ariet dels seus somnis polítics. Són els representants legítims d'un món que evidentment no han construït, amb el qual és ben probable que es trobin insatisfets i contra el qual és legítim que protestin.... com a ciutadans, però no davant els seus alumnes, perquè com a educadors representen el món tal com és. Són els ambaixadors de la realitat davant els nens i si no volen ser-ho, haurien de canviar de feina, afegeix Arendt.

El mestre ha signat voluntàriament un contracte mitjançant el qual es compromet a fer de pont entre les famílies, tal com són, i la societat, tal com és. Cau, llavors, en la irresponsabilitat quan amaga als seus alumnes les condicions efectives del món real.