Com a professor pateixo per aquells adolescents que per diverses raons no estan integrats i no se'ls coneixen amics. Estan sols. Rodejats d'altres alumnes però ignorats o menystinguts. No parlen amb gairebé ningú. Són extremament tímids i transmeten una terrible fragilitat. Intentes preservar-los de qualsevol intent de vexació per part de la resta, i t'imagines que a l'institut ho deuen passar malament. Quan t'interesses per ells t'ho agraeixen de tot cor. No han après a gestionar bé les seves emocions ni a socialitzar-se amb aquells mínims que et donen seguretat per anar fent a la vida. Saps que si no s'espavilen de grans encara patiran més. Els seus pares tendeixen a protegir-los, potser perquè són conscients de les dificultats que arrosseguen. Tot i així, he conegut adolescents que amaguen un món interior riquíssim, un diamant en brut que només cal polir perquè brilli.
Aquest curs passat he tingut almenys tres alumnes amb aquest perfil. Dos nois i una noia. A ella se li va morir la mare feia un any i reclamava imperiosament l'atenció. Estava obsessionada amb el fet que acabaria en un reformatori perquè era un problema per al seu pare. Poc femenina, anava per lliure, sense estar integrada a la classe. Més aviat defugia possibles amistats insultant a tothom. El seu tutor va aconseguir canalitzar les seves angoixes intercanviant-se correus electrònics amb ella. Dels altres dos nois, us puc dir que d'un pràcticament no recordo quina veu té. Durant el curs va obrir la boca només quan s'hi jugava la nota. Aplicat en els estudis, però amb una lletra espantosa. Només vaig poder saber que era del Barça perquè venia amb la samarreta. La seva mare, per contra, desbordava una incontinència verbal sorprenent. Del tercer, jo n'he estat el tutor. El noi no tenia cap tipus d'interès per la higiene personal i d'aquí li venien els problemes amb el grup. Tot i això, destacava pels coneixements d'història contemporània i per escriure novel·les de fantasia prou notables. Els seus pares no guanyaven ni un cèntim. No li podien comprar unes ulleres noves ni arreglar-li les trencades. Potser no obtindrà cap beca per estudiar el batxillerat o anar a la universitat, i temo pel seu futur. Però nosaltres fem tot el que podem. Almenys perquè no se sentin tan sols.
