Fòbia als cotxes

No puc amb ells. Els odio amb totes les meves forces. Sense demanar permís s’han apoderat del meu carrer, del meu barri, de la meva ciutat. Ho empudeguen tot, els arbres escarransits que malviuen envoltats de fum i soroll, les places dures plenes de xiclets enganxats a terra, els descampats on abans es podia jugar a futbol. No en tenen prou amb dominar la part asfaltada de cada avinguda, també em roben les voreres i els xamfrans, aparcats de manera grollera i prepotent. Ens omplen el cervell de frenades i acceleracions innecessàries, ens empudeguen de fum mentre fem el vermut a les terrasses o, encara pitjor, ens castiguen les orelles amb reggaeton a tot drap, amb les finestres ben abaixades, perquè no ens perdem ni una sola nota.

Si sou pares segur que sabeu de què us parlo. Quants esglais hem patit amb el nen escapant-se directe cap a una cruïlla. Quantes goles hem esgargamellat cridant el seu nom abans no arribés a la zona prohibida on només regnen els vehicles tunejats i els motors de 1.800cc. Quanta complicitat sentim ara quan veiem un pare passant-nos esperitat a tot drap i agafant el seu fill al vol just abans d’arribar al semàfor. Per no parlar dels passos de vianants, aquests minsos espais urbans on la frustració i la impotència arriben a la seva cota més alta. ¿Com podem tolerar la impertinència dels que et veuen plantat amb el nen a la mà, esperant per passar, i no fan ni el més mínim gest d’aturar-se? On van? Què és tan urgent que no poden permetre deixar un pare i un fill espantats creuar un carrer per l’únic lloc que els és permès? O encara pitjor, aquests cínics que et veuen i tampoc es paren però et demanen perdó amb la mà, com dient-te “Ostres, em sap greu, no m’hi havia fixat”. Esclar que te n’has adonat, imbècil! Fa deu segons que ens has vist i t’has fet l’orni, com els altres. El que passa és que t’ha vingut una glopada sobtada de mala consciència, segurament perquè un cop ens has sobrepassat amb cara de circumstàncies he pogut veure al vidre de darrere del teu 4x4 ostentós i innecessari l’adhesiu de “Nadó a bord”. Et felicito, fill. Us felicito a tots plegats per ser l’exemple més diàfan del que estem construint: un espai inhòspit i crispat on no ens adonem que acabem d’ensopegar amb el nostre veí perquè estem massa ocupats contestant el whatsapp que ens acaben d’enviar. I així ens va.