Fires

Ja farà una pila d’anys que hi anem. Al principi allargant les nits, amb tres jerseis un damunt de l’altre, fent-nos passar el fred que cardava a barraques a base de xupitos de ratafia, o bé passant el matí al certamen, que com a mínim era calentet, arreplegant propagandes de tots els estands. Des de fa deu anys, però, la cosa ha canviat molt. D’entrada perquè el canvi climàtic ha dut un clima tropical inversemblant a la ciutat de Girona. Només cal veure la cara de pomes agres de les venedores de castanyes, fartes de no vendre ni un trist moniato en tot el sant dia. Però, a banda del clima, hi ha hagut un canvi important. Des que tinc un fill el centre neuràlgic de les festes han estat les fires. Els primers anys traginant globus amb forma d’animalons que després s’han anat desinflant en algun racó de casa els avis. Ben al contrari de l’obsessió del meu nen per pescar aneguets, que no es desinfla mai. Ja poden haver passat els anys que la meitat del temps que hem invertit a fires ha estat amb una canya estirant bestioles grogues. I tant se valen els cops que li he repetit que això dels aneguets és de nens petits. Ell s’ha entossudit a repetir-ho tan sovint que ja em conec el nom de cada aneguet.

Però no em puc queixar, hauria pogut ser pitjor. M’hauria pogut passar les tardes fent tombs per les atraccions més mogudes, marejant-me en silenci assegut als tentacles d’un pop o esquivant cops d’escombra al tren de la bruixa. Per sort, el nen ha sortit poruc com son pare i cada cop que, fent el cor fort, hem fet un intent per gaudir d’emocions fortes, hem acabat fent parar l’atracció per ser evacuats entre plors. Per no parlar del dia en què vaig perdre l’oremus i gairebé acabo a bufetades amb un Freddy Krueger de pa sucat amb oli que ens estava adobant de mala manera.

Tot plegat fins a arribar a aquest any, en què per fi hem ampliat el nostre ventall d’atraccions amb una sessió de carreres de camells i una d’escopeta de balins on he descobert astorat que tinc a casa un Lucky Luke. Això sí, just quan marxàvem amb aquell ninot de peluix que mai saps si és un premi o una penitència, hem passat davant el Látigo. “Ves si ara li agafa també per pujar a aquestes màquines de vomitar”, he pensat amb suor freda. La seva mirada m’ho ha dit tot. No cal patir. El meu nen es fa gran però, com son pare, sempre serà més de tocar de peus a terra.