Festival de fi de curs
Quan arribes a l’escola trobes el pati decorat com si fos una plaça de festa major de poble petit. Allà on hi havia una carretera comarcal de terra ple de reguerols i sots, de pedres on els nens ensopeguen i es pelen els genolls, de rodes de pneumàtic que els alumnes converteixen en cabanes improvisades i s’hi estomaquen amb generositat, ara hi ha un reguitzell de cadires blanques arrenglerades i un escenari decorat amb mil i un colors i ocellets i dibuixos mironians fets a corre-cuita per senyoretes atrafegades.
Un cop obren les portes, pares i avis entren amb corredisses i és entranyable veure com es barallen educadament per agafar el seient més proper a l’escenari improvisat, utilitzant bosses i jerseis per guardar lloc al marit, que, com sempre, arribarà a última hora fent cara de dir “Em sap greu, he tingut un dia horrible”. La música de fons sona saturada i tots busquem alguna bossa que ens faci de barret per suportar el bat de sol que ens cau des d’un cel blau com el mar que es veu de fons. Cinc minuts més tard el mateix pare que ha arribat tard marxa escopetejat a buscar la càmera de vídeo, que amb les presses s’ha deixat a casa i, curat d’espants, sabent que fins que no surti el seu nen passarà una hora bona, aprofita l’escapada per fer una cerveseta al bar del costat. Des del darrere sents com dues mares fan inventari de les parelles que s’han separat des de l’última festa, sense saber que l’any que ve elles formaran part d’aquest club tan nombrós.
I de sobte sona la cançó que portem sentint tota la setmana a casa i allà surten, amb aquella cara mig de vergonya i mig de satisfacció, i llavors tot s’atura i amb quatre cops de colze som al davant intentant filmar el nostre artista, un intent inútil perquè el seu company talòs el tapa tota l’estona. Finalment deixem de filmar i preferim gaudir-ne en directe, riure amb les seves errades i l’ensopegada final que aplaudim com el gol impossible d’un davanter centre. I tot s’haurà acabat. Bé, tot no, faltarà la part més emotiva, quan tots els alumnes i els pares anem a la seva classe i fem el regal a la senyoreta i la fem emocionar amb dibuixos i regals i bromes, fins que tres o quatre alumnes no es poden aguantar el plor i la mestra, encomanada, també plora i amb la veu entretallada diu la frase del dia: “Jo també us estimo molt”. Ja ho sabem, Marta, ja ho sabem.
