XAVIER TEDÓ

Escola de segona oportunitat

Combinar la formació amb la feina per recuperar els alumnes que han deixat d’estudiar, model en alça

Matemàtiques, educació física i dibuix. Aquestes eren les tres úniques assignatures que acostumava a aprovar el Juan Diego. “A 3r d’ESO em van fer fora de l’institut per mala conducta perquè no m’adaptava i tenia problemes amb els professors. Els estudis eren massa teòrics i no m’interessaven”, explica. Només tenia quinze anys. Després d’uns mesos d’impàs, es va acollir a través de la Fundació El Llindar als programes de qualificació professional inicial (PQPI), que s’adrecen als joves més grans de 16 anys que finalitzen l’ESO sense haver obtingut el títol de graduat en educació secundària obligatòria, per estudiar mecànica. “Aquest programa m’ha motivat a tornar a estudiar perquè hi ha molta part pràctica, no tot és teoria com a l’institut: abans pensava que no servia i ara tinc més il·lusió en el futur perquè sóc conscient que si no tens estudis és difícil progressar”.

Ara el Juan està fent el curs d’accés als cicles formatius de grau mitjà per poder estudiar pintura mecànica, l’àmbit que li ha interessat més del programa que va fer l’any passat: “Haig de treure una nota alta per accedir-hi, però ho veig factible. Sé que si m’hi esforço podré dedicar-me a la mecànica. El professorat d’ara es preocupa molt més per mi, em tracten millor que a l’institut, on es limitaven a impartir la matèria”.

Un cas similar és el de Nerea Mariño, que va deixar d’anar a classe a 4t d’ESO: “Els estudis m’anaven molt malament, vaig aguantar fins al primer trimestre, però no me’n sortia. A la meva mare sempre li deia que era burra, que no podia seguir el nivell”. L’assistenta social que l’atenia pels problemes que tenia a casa li va parlar d’El Llindar i va concertar una visita: “La vida m’ha canviat moltíssim, abans estava perduda i ara tinc un horitzó”.

Va començar amb un PQPI de perruqueria i estètica, va seguir un segon curs becada i aquest any té un contracte laboral als matins al centre de formació i assessorament en imatge personal Cebado - El Llindar, i a les tardes fa un grau mitjà de perruqueria perquè vol ser estilista. “Si m’haguessin dit ara fa tres anys que tindria feina i estaria fent un grau mitjà no m’ho hauria pas cregut”.

Generar ocupació

El Llindar neix el mes de desembre del 2004 amb el projecte Aula Taller, concebut per ser un espai alternatiu per acollir i educar aquells adolescents i joves exclosos del sistema educatiu reglat en una comarca, la del Baix Llobregat, molt castigada per l’abandonament escolar. El model educatiu de la fundació aposta per recorreguts més llargs que combinen la formació i la feina. És la denominada escola de segona oportunitat, que engloba des d’una ESO adaptada fins a itineraris individualitzats -per incorporar-se si ho volen a la FP- amb horaris flexibles, grups reduïts i atenció personalitzada d’un tutor de referència que els orienta en tot el procés.

Amb convenis de col·laboració amb entitats del tercer sector, l’administració pública i empreses locals que atorguen beques perquè puguin seguir amb els estudis, els alumnes poden treballar per posar en pràctica els seus coneixements en la seva estrena al mercat laboral. Això passa per fer un treball específic per adaptar els continguts formatius a les necessitats laborals, especialment de petites i mitjanes empreses.

Però El Llindar ha fet un pas més i ha creat centres de formació, com el de bellesa en col·laboració amb la cadena de perruqueria Cebado, que funciona des del 2010. “Una alumna volia fer perruqueria i a través d’uns amics vaig contactar amb la propietària, Patrícia Cebado, que va estar d’acord de seguida que hi fes pràctiques. El segon any ja hi va anar un grup i el tercer vam decidir crear el centre”, apunta Begonya Gasch, directora d’El Llindar. Una aposta que genera ocupació directa: “Que tinguem el nostre propi saló de bellesa fa que generem llocs de treball de manera directa, com amb la Nerea, tot i que també fem serveis externs a particulars i a residències de gent gran i Cebado també es queda alumnes que té en pràctiques als seus establiments. Tenim una borsa de treball important”.

L’èxit de la iniciativa ha motivat que El Llindar ja prepari per al curs vinent l’obertura d’una escola de restauració a l’Hospitalet de Llobregat en un espai cedit per l’Ajuntament, que oferirà servei de bar i restaurant. I que es plantegi obrir nous centres de formació d’edificació i manteniment d’edificis -servei que ja ofereixen de manera fixa a l’Institut Provençana de l’Hospitalet- i també de mecànica.

La formació prèvia és cabdal per a la professionalització. En aquest sentit, Gasch lamenta que el PQPI, ara rebatejat per la Lomce sota el nom de programa de formació i inserció (PFI), tingui una durada tan curta: “Els nostres alumnes que treballen porten tres anys fent formació, tot i que l’administració només n’ofereix un, un temps que considerem insuficient. Amb 1.000 hores és complicat que trobin feina. Nosaltres ampliem l’itinerari amb beques i formació dual a mida perquè el lloc de formació sigui l’empresa, que és l’escola mateixa”.

Joves i atur

Les dades de fracàs escolar a Catalunya posen en relleu que queda molt camí per recórrer. Un 24% dels alumnes abandonen els estudis el primer any després de l’ESO i un 15% no acaben ni els estudis obligatoris. Jordi Plana, gerent de serveis d’educació de la Diputació de Barcelona, remarca: “Hem baixat del 26% al 24% l’últim curs, però la dimensió de la tragèdia continua sent molt alta i ens mantenim a la cua d’Europa”. Els programes de segona oportunitat són, a parer seu, un bon instrument per reduir el fracàs escolar i facilitar la seva entrada al món laboral, tenint present que els alumnes sense qualificació són els que configuren el 45% de població juvenil d’entre 16 i 24 anys que ara estan a l’atur.

“Abans deixaven els estudis i es posaven a treballar a la construcció, però amb la crisi ocupen places i carrers -diu Plana-. Les escoles de segona oportunitat són una bona alternativa per als estudiants que han sigut expulsats del sistema educatiu perquè apaivaguen la seva desafecció cap a la formació”.

El miler d’alumnes que participen aquest curs en la vintena llarga de programes finançats per la Diputació representen l’esperança a l’hora d’atenuar aquests percentatges. Més enllà dels cursos d’accés a cicles formatius de grau mitjà, Plana posa com a exemple les escoles d’adults per demostrar que les tendències s’estan revertint: “Si abans estaven plenes d’immigrants, ara els joves són el col·lectiu més present a les aules, perquè han assumit que si no es formen no poden accedir al mercat laboral”. Coincideix amb Gasch que la formació que s’ofereix per als programes d’inserció hauria de ser més llarga: “Són poques hores per a la professionalització. Aconsegueixes que es tornin a enganxar al sistema educatiu perquè després entren a cicles formatius, tot i que tenen moltes carències socials. Però no hi ha mai prou inversió”.

La directora d’El Llindar avala els beneficis de l’escola de segona oportunitat: “No valorem el percentatge d’èxit només amb aprovats o suspesos. El més important és que arriben sense ganes de fer res, desmotivats, i aquí s’adonen que tenen un futur. Només un 1% abandonen la nostra formació, perquè la gent no vol fracassar. El que cal és adaptar la metodologia, repensar el sistema”. Un sistema que impedeix, segons Gasch, una atenció personalitzada: “És un sistema molt poc flexible que no acull les particularitats que hi ha en una aula, els alumnes que necessiten més temps, que van tenir dificultats a primària i perden el tren, que necessiten un acompanyament subjectiu”, apunta.

A banda de lamentar que els programes de formació no tinguin continuïtat, la directora d’El Llindar critica que estiguin “subjectes a la lògica de la subvenció i que s’obri la convocatòria ara al mes de desembre”: “Així només aconsegueixes deixar penjats tots aquests mesos els joves que volen tornar a estudiar. El fracàs s’ha de combatre articulant les bases del sistema d’una altra manera”. Encara que tot vagi més lent del que voldria, Gasch no pot evitar somriure quan pensa en algun dels joves que han aconseguit recuperar malgrat tenir-ho tot en contra. La majoria només necessitaven una segona oportunitat.