AINHOA BOIX

Dibuixos infantils. Com els llegim?

Mirar els dibuixos dels fills i buscar-hi una explicació és perdre el temps. Saber interpretar-los és cosa d’experts

Dibuixos infantils Com els llegim? / FOTO: C. CALDERER / M. GARCÍA Zoom

No intenteu interpretar els dibuixos dels vostres fills. No tragueu conclusions precipitades. Que un nen pinti un dia una persona amb línies gairebé imperceptibles no implica necessàriament que sigui insegur i tingui por. Que dibuixi un monstre amb dents esmolades no significa obligatòriament que sigui desobedient o agressiu. Que utilitzi el vermell o el negre per acolorir personatges o paisatges, tampoc. Això no ho diem nosaltres. Ho comenten psicòlegs infantils que estan acostumats a tractar amb nens de diferents edats i que en les seves consultes utilitzen el dibuix com a eina de comunicació amb els més petits.

Professionals com Cristina Enseñat, psicòloga especialitzada en infants i joves i orientadora familiar, afirmen que d’un sol dibuix no se’n pot fer un diagnòstic. Ni de dos. Per aquesta especialista mallorquina, ha d’anar acompanyat d’altres il·lustracions de característiques similars i, sobretot, d’altres senyals que ens indiquin que alguna cosa no va bé, des que tingui malsons recurrents a la nit fins que li faci mal el cap o la panxa sense motiu aparent, que els seus resultats acadèmics hagin empitjorat o que es mostri més irritable que de costum. “Un dibuix pot estar expressant moltes coses: allò que el nen és -la seva realitat-, allò que no és i que el nen desitja ser, o allò que no vol, com per exemple uns monstres imaginaris que ell no vol que existeixin. Jo em prendria un dibuix com un senyal d’alarma si anés acompanyat d’altres signes”, afirma Enseñat des de la seva consulta a Palma.

Una opinió que comparteix amb altres especialistes del sector com Laia Gil o Aida Bonnín. La primera, psicòloga infantil i juvenil al Centre de Psicologia, Assessorament i Salut Psigma de Barcelona, parla dels colors i traços que conformen un dibuix com a elements que poden aportar informació sobre el nen, però que sempre s’han de contrastar amb altres dades com la informació aportada per l’infant o els pares. La segona, psicòloga infantil al gabinet Pensat per a Tu, de Mallorca, s’hi refereix de la mateixa manera. “El dibuix de manera puntual i única no indica res. És necessari que vagi acompanyat d’altres indicadors i punts”, comenta aquesta professional.

Fins i tot la psicòloga infantojuvenil Núria Casanovas, cofundadora del Centre Ayana de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental) i autora de la Guia pràctica per a la interpretació de dibuixos, relativitza el paper moltes vegades negatiu que alguns atorguen a l’ús de certs tons o traços i que sovint són, més que una ajuda per als pares, un maldecap. I és que, com ella mateixa explica, pintar amb colors com el vermell o el negre, marcar excessivament el llapis al paper quan es dibuixa i, fins i tot, estripar-lo no sempre significa que el nen en qüestió tingui algun problema.

Hi ha vegades que només és una manera que té l’infant de canalitzar alguna cosa que el preocupa puntualment. “En molts casos és un fet positiu perquè permet al nen descarregar tensions internes”, comenta Casanovas, que, de la mateixa manera que recomana als pares no alarmar-se davant un dibuix d’aquestes característiques, aconsella que es posin en contacte amb un especialista si aquest tipus de representacions es repeteix en el temps.

Eina de comunicació

Però que no puguem treure conclusions d’un dibuix pel simple fet que contingui uns colors, uns traços i una disposició d’elements determinats no significa que els dibuixos no siguin útils per saber què li pot estar passant al nen. Els infants, com més petits són, més dificultats tenen per expressar els seus sentiments amb la paraula, i és aquí on el dibuix juga un paper important. A través seu, el nen ens ofereix una visió del seu món (real o imaginari), i el professional pot establir el primer contacte amb l’infant i indagar en allò que l’ha portat a la seva consulta.

D’això en parla l’orientadora familiar Cristina Enseñat, que en les seves sessions amb nens en situació de dol o amb pors intenses utilitza aquest recurs com a eina habitual. Convida els més petits a fer un dibuix i després els fa preguntes per facilitar la comunicació i, sobretot, per detectar l’origen de les seves preocupacions i trobar-hi solució. Una tècnica a la qual recorre també Aida Bonnín. Aquesta especialista es refereix en concret al test HTP (House, Tree and Person), que consisteix a fer que l’infant dibuixi una casa, un arbre i una persona i que elabori una història amb cadascun dels elements. Gràcies a aquestes representacions i relats l’especialista pot acostar-se a l’infant, treure les primeres hipòtesis i contrastar-les amb altres proves i amb els pares.

Trobar informació

Casanovas, a més de com a eina de comunicació, té en compte el dibuix per la informació que aporten els elements que el componen. Perquè, com explica la cofundadora del Centre Ayana, tant els colors com les línies o els objectes i persones que en formen part tenen un significat concret. “El vermell, per exemple, és el color que simbolitza que el nen té molta energia, però si trobem un excés de vermell o aquest color es pinta amb molta pressió ens pot indicar que el nen té dificultats per canalitzar aquest excés d’energia, i això li pot provocar un sentiment de ràbia”.

Una anàlisi que, si bé no fa Gil, no li és del tot aliena. Per a ella, més que els colors amb què pinta, el que cal valorar és per dibuixar què. “Que el nen tendeixi al negre o al vermell pot indicar alguna cosa, però en funció del que estigui dibuixant. Si està dibuixant una casa de bruixes, ens esperarem un negre. Però si està dibuixant una família, el negre sí que ens podria estar indicant alguna cosa. O no, però s’hauria d’explorar”, comenta Gil.

Del que no hi ha dubte és que el dibuix, a més d’un poderós mitjà d’expressió i comunicació, és un indicador del seu desenvolupament com a infant. I és que, segons explica Casanovas, a cada etapa evolutiva del nen li correspon un tipus de dibuix diferent, més detallista a mesura que l’infant va creixent. Però què passa si els dibuixos del nen no evolucionen en paral·lel a l’edat? Llavors, com comenta la psicòloga del Centre de Psicologia, Assessorament i Salut Psigma, serà necessari avaluar el nen globalment i determinar si la falta de detalls està relacionada amb la psicomotricitat fina del nen o amb aspectes emocionals.