Dents

Cada cop que feia una marranada, és a dir, deu cops per hora, entre els mil possibles motius d’aquell plor tan estrident sempre en sorgia un: les dents. Ai sí!, aquestes dents que no acabaven mai de sortir, quina llauna donaven. Mentre tots els seus companys d’escoleta es passaven el dia mossegant les potes de les cadires i els turmells de les senyoretes, el nostre desdentegat només bavejava com un babau. La seva boca estava sempre emmarcada per una capa de saliva que, com una aixeta mal tancada, gotejava sense parar barbeta avall.

Quan per fi li van sortir, d’un dia per l’altre, dues dentetes incisives gairebé fem festa major. Això ja seria un no parar, vam pensar. Però no. Es va tirar sis mesos només amb dues, tant de temps que, en petit comitè, en comptes de dir-li Lluc li dèiem “ cunyaaauu ”, com un cèlebre personatge televisiu. No vam parar de patir fins que una visita al dentista ens va aclarir que cada nen té el seu ritme. Tenia raó, un any més tard ja les tenia totes al seu lloc, i tenint en compte la queixalada que em va fotre un dia mentre fèiem la migdiada, eren tardorenques però de bona qualitat.

Set anys més tard el neguit va tornar de manera inversa. No hi havia manera que li caigués ni una dent. Mentre tots els seus companys de primer convidaven l’angelet de les dents a sopar, de tantes vegades que visitava casa seva, el meu nen encara no sabia quina cara feia. Pobret, l’hauríeu d’haver vist. Es passava les tardes davant el mirall del lavabo pressionant els incisius amb la llengua a veure si hi havia sort. Però no calia patir, tal com va predir el dentista, tot té el seu ritme i un any més tard van començar a caure amb tanta velocitat que el coixí del seu llit tenia més trànsit que l’AP-7 un dilluns al matí. Quan li va caure la darrera vaig pensar: “Per fi!” Però que en vaig ser d’il·lús...

Només cal veure’l per saber que el problema dental no ha fet més que començar. Allà on hi havia unes dentetes precioses ara hi ha un trencadís digne del Parc Güell. Quan riu m’agafen ganes de plorar. Els incisius estan posats amb tanta mala bava que sembla que es barallin entre ells. Per això, desesperat, em pregunto: pot deparar-me el futur encara un disgust més relacionat amb les seves dents? La resposta me la va donar un amic: “I tant! Espera’t a rebre el pressupost de l’ortodòncia. Et passaràs una setmana mossegant les pedres”.