MARTA ESPAR

Contacontes del segle XXI

En un temps en què manen mòbils i tauletes, engrescar els nens a agafar un llibre no és feina fàcil. Com es pot aconseguir?

Contacontes  del segle XXI / FOTO: DAVID BORRAT Zoom

La Meritxell Yanes és actriu i directora, però, una mica per casualitat, una mica per guanyar-se la vida de joveneta, va començar a explicar contes i ja no ho pot deixar. Avui forma part del grup de contacontes Va de Contes (www.vadecontes.cat), un col·lectiu d’actors i actrius que es defineixen com a “rondallaires de l’ull viu amb un bagatge de milers de sessions de contes a les maletes”. L’Oriol Toro és periodista i responsable d’un portal de notícies, però se sent narrador de cap a peus. És un dels set amics que un dia van decidir muntar el grup Vivim del Cuentu (www.vivimdelcuentu.org), creat el 2006 per acostar contes i històries tradicionals a petits i grans. Tant la Meritxell com l’Oriol -i igual que la majoria dels contacontes d’aquest segle XXI- viuen d’una altra feina, però les editorials, les biblioteques o entitats del lleure els contracten per anar a explicar un conte on creuen oportú. I asseguren que la màgia que es crea quan les paraules comencen a inundar una sala té poc a envejar a la de qualsevol pantalla.

Com són els narradors del segle XXI? Quina funció tenen? Per què segueixen omplint amb tant d’èxit sales i aules, malgrat la inundació de tauletes, ordinadors i videojocs que tenen els nanos al seu voltant? El Rubén Martínez Santana és narrador oral i formador de contacontes: porta més de 12 anys com a professor del taller Atrapa la paraula, del Consorci de Biblioteques de Barcelona, entre d’altres. Des de petit ha escrit històries per ser explicades en veu alta. Llavors, a la seva Caracas natal les representava amb titelles als seus amics. Avui, instal·lat des de fa dècades a Catalunya, compleix 30 anys com a narrador oral. Funcions? Segons Martínez Santana (www.rubenmartinezsantana.com), la primera funció del contacontes és convocar la creativitat de la gent perquè imaginin, vegin, escoltin.

Transmetre valors

Però aquest narrador expert insisteix que, a part de ser un art en si mateix, també té una finalitat pedagògica. Des de sempre, les mares o pares, àvies o avis, han intentat transmetre els valors que els semblaven més oportuns a través de les històries que han explicat als fills o néts. A més, els contes també poden tenir un efecte terapèutic, en abordar un sentiment o un estat d’ànim que costa d’acceptar, com la gelosia davant del naixement d’un germà o per què no és bo dir mentides. “I també pot aclarir conceptes, com fan alguns contes que, per exemple, expliquen conceptes de matemàtiques; poden fer descobrir al lector/oient que les mates són divertides”, afegeix. Però el més essencial, assegura, és que “mentre siguem humans, seguirem explicant contes” perquè “és una excusa per trobar-se amb l’altre, una trobada que s’ha celebrat des dels inicis de la paraula”.

L’Oriol Toro, contaire de Vivim del Cuentu, que va ser format de la mà de Martínez Santana, també té clara la funció del narrador del segle XXI: “Despertar la gent!”, contesta amb passió. “Estem adormits, anem a mil per hora i superaccelerats pel món, i asseure’t durant una horeta a escoltar una altra persona, que t’explica una història que et transporta a espais màgics i et porta a implicar-te en les situacions que et va relatant, t’ajuda a despertar-te, tenir noves idees i fer símils amb la vida real”.

I és que els contes no són només cosa de nens. I, si no, només cal assistir a una sessió d’un contacontes en una biblioteca, escola, casa o espai lúdic per observar com els pares o adults acompanyants acostumen a quedar fascinats per la història. “Els contacontes no som necessaris -diu l’Oriol Toro, conscient que es tira pedres sobre la pròpia teulada-; de fet, tothom pot ser un contacontes fantàstic, i els pares, els que més. Jo m’he fet narrador gràcies al fet que els meus pares, mestres tots dos, eren fantàstics contacontes”.

Tècnica i formació

Però per ser un narrador oral professional cal aprendre tècniques d’expressió oral, teatral, com dissenyar i estructurar una sessió, com escollir un conte i tota una sèrie de tasques que requereixen una formació. La Meritxell Yanes (www.meritxellyanes.com) explica que ella estava estudiant i treballant d’actriu quan va decidir apuntar-se a un curs de formació perquè en aquell moment, l’any 1999, des de la Diputació de Girona es va impulsar una campanya per potenciar el conte a les biblioteques. Des de llavors fins ara el nombre de sessions ha caigut per culpa de la crisi, però a Catalunya continua havent-hi una forta tradició narradora i un gran nombre de grups (www.contacontes.cat) que saben anar-se adaptant als nous temps.

“Explicar contes és diferent que fer teatre, perquè el contacte amb el públic és molt directe i enriquidor”, assegura la integrant del grup gironí Va de Contes. De manera semblant als molts altres grups de contaires que hi ha al país, aquest col·lectiu de Celrà es reuneix una o dues vegades al mes per compartir experiències i objectius. Ho tenen clar: “L’hora del conte no és escenificar, sinó narrar”. I, entre altres coses, serveix també per potenciar la lectura. “Quan acabo la sessió -explica la narradora i actriu-, acostumo a incitar els nens perquè remenin contes a la biblioteca i els expliquin als seus pares”. Llavors faran ells de contacontes i “se’ls despertaran la imaginació i les emocions”.

I és que, tal com també apunta l’Oriol Toro, “escoltar un conte et fa descobrir més coses de la vida i, en identificar-nos amb els personatges, aconseguim entre tots formar personetes a partir dels exemples que surten al conte”.

Un conte i un follet

Un altre exemple. La Rat Cebrián és mestra. Tanmateix, disfruta com una nena quan visita les cases en divendres o dissabte al vespre per muntar una sessió de contes amb el seu estimat follet. La Rat és part del col·lectiu Entre T(r)es (entretes.blogspot.com.es), format per ella i dues amigues més -l’una bibliotecària i l’altra dinamitzadora cultural-, i expliquen contes a domicili per les comarques de Tarragona. Però van un pas més enllà encara: cobren els seus serveis en espècies. És a dir, en lloc de cobrar diners, reben el que la família que visiten desitgi oferir-los. Pot ser una cistella de verdures, uns sabons casolans, una traducció necessària o que els deixin una casa per un cap de setmana a la Vall d’Aran.

Compten que una sessió de contacontes costaria uns 60 € i, per tant, animen els pares a fer que no sigui una sorpresa, sinó que pactin amb els nens què els poden oferir a canvi. “No volem que els diners siguin un impediment per escoltar un conte”, explica Cebrián.

Els favorits

D’històries n’expliquen de tots colors. Amb mil i un personatges. Però, com tothom, els contaires també tenen els seus preferits. Per exemple, un dels contes favorits de la Meritxell Yanes és El carrer de les bruixes, publicat per Edebé Edicions. L’Oriol Toro va estrenar-se com a contacontes amb el llibre que explica la història de l’adopció de la seva neboda: Busco una mare, de l’Editorial La Galera. Al Rubén Martínez Santana li encanta Un pasito y otro pasito, d’Ediciones Ekaré. I el vostre preferit, quin és?