Així fa de mare

“Cal ser pares amb humilitat”

Mònica Planas és periodista, fa crítica de televisió i és mare de l’Aran, de 9 anys. Viuen a Barcelona. Publica les seves crítiques a l’ARA i ‘El Mundo Deportivo’. A més col·labora a ‘El matí de Catalunya Ràdio’ i fa classes de periodisme a la Universitat Ramon Llull

“Cal ser pares amb humilitat” / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Quan va morir el meu pare vaig decidir que tindria fills. Em vaig adonar que, per moltes coses que facis a la vida, de l’única manera que transcendeixes és a través dels teus fills. Quan vaig sentir l’absència del pare em va angoixar la sensació que alguna cosa acabaria en mi. Va ser així com vaig decidir ser mare.

¿Només ho vas sentir un cop?

Davant la possibilitat d’un segon fill no vaig sentir el mateix. Vaig entendre que desitjava ser mare només perquè la meva filla tingués un germà. I de fills únics n’hi ha per tot arreu, tot i que alguns pares se senten incòmodes, com si se sentissin culpables.

Sembla que calgui justificar-se.

Cert. No crec que calgui tenir un segon fill perquè el primer aprengui a compartir. Hi ha altres maneres d’aconseguir-ho, com conviure amb els amics o els cosins. Jo procuro educar tan bé com sé. No m’estic tot el dia pensant a fer o deixar de fer coses perquè sigui filla única.

Què és important en la seva educació?

Hem volgut que tingués sentit de l’humor. Volia que, de ben petita, entengués què és la ironia i que la fes servir. T’explico una situació.

Vinga.

Aquest estiu hem anat als Estats Units i hem visitat Washington. Érem davant de la Casa Blanca i el seguici presidencial estava a punt de sortir. Vam decidir esperar-nos i al cap d’una estona la nena ens va dir rient: “Som uns pringats”. Em va encantar que s’enfotés de la situació, perquè tenia tota la raó. I vam marxar. M’ha agradat viatjar amb ella perquè t’aporta molt en relació al que tu veus, una visió pròpia del món, com es va fent gran. Ha sigut el millor del viatge.

Com ha sigut volar amb ella?

T’explico un cas que em va resultar difícil. Aquest viatge va ser un regal que em van fer la meva parella i la filla. Feia pocs dies que m’havien regalat els bitllets quan es va produir la tragèdia de Germanwings.

Carai. Quin xoc.

Reconec que a mi em fa un cert respecte volar i la meva primera intenció va ser no comentar-n’hi res. Però és difícil. No pots evitar que els nens sàpiguen les coses. Ella, d’una manera o altra, se’n va assabentar i em va començar a fer preguntes. Jo estava conduint i li vaig dir: “Quan arribem a casa, mentre tu et dutxes jo faré el sopar i pensaré com t’ho explico”.

Et vas donar temps.

Està bé que els nens sàpiguen que hi ha coses que no són fàcils d’explicar. Mentre sopàvem li vaig dir que cada dia hi havia milers d’avions volant i que, de tant en tant, hi havia un problema, i que quan això passava es revisaven tots els avions i que si els pares decidim pujar a aquest avió és perquè estem segurs que no passarà res dolent. Però ella va quedar preocupada. I dos dies després va ser més delicat perquè a l’escola algú li va dir que havia sigut el copilot. Per acabar-ho d’adobar, dues setmanes després hi va haver el cas del noi que va matar un professor amb una ballesta. Li vaig haver d’explicar amb tacte que el nano estava malalt del cap i que allò era excepcional. Aquella nit va tenir un malson però ja va estar. Per sort els nens són capaços d’oblidar i refer-se més de pressa que els adults.

Què et preocupa?

La meva filla és molt perfeccionista i té la sensació que jo sóc perfecta. Una manera que toleri els seus errors és que vegi que jo admeto els meus. Parlar amb humor sobre els errors que cometo desdramatitza el fet d’equivocar-se. No cal encertar-la sempre. Cal ser pares amb humilitat.

M’agrada això que dius.

Un cop vaig entrevistar una psiquiatra que em parlava de com ser un bon pare i em va dir que els millors pares són els que cada dia es pregunten si ho estan fent bé.