Ballar-la

És un dissabte d’aquells que et conviden a quedar-te a casa. Fa fred i el paisatge que es veu per la finestra de la terrassa sembla un quadre de Turner. A més, el cel de plom fa pinta que vol ploviscar i com tothom sap això és sinònim de no sortir al carrer, perquè vivim en un país on la pluja sembla que punxi, com si les gotes d’aigua que cauen manses ens haguessin de deixar senyals a la pell. La meva companya està llegint la quarta entrega d’un noruec amb cognom impronunciable i jo estic buscant per les xarxes cançons que tinguin una pausa entremig, d’aquelles que quan les sents en directe fan que aplaudeixis abans d’hora com un babau perquè penses que ja s’han acabat. Podria dir que és per al meu programa de ràdio i de fet és cert, però també he de reconèixer que encara que no tingués programa em puc passar hores fent coses tan absurdes com aquesta.

Hi ha un altre personatge a l’habitació. És un marrec que porta una hora llarga coreografiant una batalla entre ninos de diversa procedència. Hi ha clics i personatges de Bola de drac amb cabelleres dignes d’un grup de heavy dels vuitanta, també Gormitis, Atomicrons i Trash Packs, algun cowboy desorientat, dos dels germans Dalton i un grapat de guerrers de La guerra de les galàxies, d’aquells amb tan mala punteria.

La banda sonora d’aquestes lluites és de les coses més delicioses que em regala el nen. Són onomatopeies impossibles de transcriure que imiten trets, cops de puny i “ kame hame has ” que marquen, segons el seu volum i intensitat, el moment exacte de la batalla. Precisament per això noto que la lluita és a punt d’acabar. I llavors, gairebé sense voler, clico una cançó a l’atzar. Quan porta uns segons sonant aixeco el cap i em trobo el meu nen movent els malucs d’esquena a nosaltres, deixant-se portar pel ritme de la melodia. El cos l’hi demana. La dona i jo ens mirem somrient i tot seguit decideixo apujar el volum de la cançó i afegir-me al parquet remenant el cul desacomplexadament. No passen ni tres segons que la mare del nen decideix fotre les banyes momentàniament al noruec del llibre i afegir un punt de glamur a la pista de ball. Un minut més tard la cançó s’acaba i tots, de manera ordenada, tornem a les nostres activitats com si res. No em feu gaire cas, però juraria que moments com aquest fan que la vida sigui molt menys avorrida.