En família

Avaluant els més petits

Segueixo parlant de números. Si jo anés altra vegada a escola, preferiria ser qualificat amb un número, objectiu i asèptic, com es fa amb els joves i adolescents, que no pas amb els comentaris que es fan servir amb els nens, del tipus “necessita millorar”, “insuficient” o “molt deficient”.

Unes paraules que, amb molt bona intenció, intenten evitar la suposada fredor dels números, però que en realitat transmeten un judici personal i un retret explícit. Com més petit és el nen, més personalitzada, minuciosa i implacable és l’avaluació. En els meus primers anys a l’escola encara hi havia el “primer de la classe” i el “quadre d’honor”; recordo la decepció del meu pare quan vaig baixar, només amb sis anys, del tercer al quart lloc. Les coses no han millorat.

De l’escola dels meus fills, quan tenien tres o quatre anys, no en rebia, com el meu pare, una simple cartolina amb uns números, sinó detallats informes. “Es mostra tranquil”, “Es mostra sensible”, “Accepta els advertiments”, “Li agrada cridar l’atenció”, “Davant les dificultats plora”, “Es corda la bata”, “Ajuda els companys”, “Sap escoltar” o “Salta a peu coix” eren alguns dels apartats que es podien qualificar amb un “molt bé / bé / normal / poc”. El joc podia ser “tranquil / mogut / violent / destructiu”; “sol / amb un altre / amb tots / del mateix sexe / de l’altre sexe”. Com a company de joc, el nen podia ser “alegre / líder / insegur / passiu / agressiu / cooperatiu / participatiu / pacífic / passa desapercebut / actiu / responsable”... I així fins a sis pàgines.

Aquests informes em generaven angoixa. I pensava en la meva etapa de resident a l’hospital com a pediatre en formació. Imaginava que m’avaluaven de la mateixa manera, i ho feien arribar a la meva dona: “No es relaciona gaire amb els companys”; “A la cafeteria de l’hospital és força endreçat”; “Amb els pacients de vegades es mostra tímid”; “Necessita millorar les seves habilitats en la palpació abdominal”... I a vostè, ¿li agradaria que la seva família rebés un informe detallat, no tan sols sobre cada aspecte de la seva feina, sinó també sobre el seu estat emocional, conducta, actitud amb els caps, companys i clients, habilitats motrius, higiene personal i evolució psicoafectiva?

Aquells informes em produïen angoixa per solidaritat, per “vergonya aliena”. No vull ni pensar si, a sobre, me’ls hagués cregut i hagués intentat parlar-ne amb els meus fills. “Diu aquí que et mostres poc comunicatiu i que no fas la tombarella. Això no pot ser, t’hi has d’esforçar”. Quina pressió, pobres nens hipercontrolats.