La pitjor mare del món

Amigues

Amigues / GETTY Zoom

Una no es converteix en la pitjor mare del món sense ajuda. Cal una bona corrua d’amigues, de progenitores còmplices de marepitjoritat. Sense elles m’hauria explotat el cap 514.000 vegades. Sopo sovint amb quatre d’elles, amb qui formo un grup heterogeni i peculiar. Però també penso en tota la resta d’amigues, des de les que viuen al costat de casa fins a les que són oceà enllà. Totes elles representen mil maneres diferents d’encarar aquest frenesí de ser progenitora. Així que he decidit celebrar l’entrada de l’any atorgant-los diferents càrrecs i honors al club dels pares i mares imperfectes que servidora presideix.

Càrrecs i honors

Començo amb les amigues amb qui sopo, que s’han guanyat a pols el títol honorífic de Sant Sanedrí perquè són les que m’escolten i m’aguanten més vegades. Elles respecten els meus atacs de nervis i me’ls permeten, perquè saben que el millor és deixar-me garlar, ja que quan em desfogo començo lamentant-me i acabo rient de mi mateixa i de les meves misèries. També vull honorar-les amb el nomenament d’ambaixadores de la imperfecció, perquè seves són les paraules “Mira, maca, tu fas tot el que pots, oi? Doncs ja està”.

També em ve de gust repartir-los medalles i bandes de setí una a una (ves, avantatges d’autogestionar-me la presidència). Per a una d’elles tinc reservada la medalla a la progenitora navalla suïssa, perquè amb els seus menors d’edat a càrrec (MEC) ha provat mil solucions i estratègies que no sempre li han funcionat. Ara diu que es planteja fer servir la navalla suïssa per canviar el pany de casa per procurar que els seus ja gairebé majors d’edat a càrrec s’espavilin. Però, malgrat tot, allà segueix, al peu del canó.

Per a una altra he creat el títol de progenitora fatalista, perquè d’ella he après la genial frase “Mira, filla meva, resulta que t’he tocat jo com a mare, així que calma’t i vés-t’hi acostumant”. Mai li estaré prou agraïda per aquesta i altres sentències de la mateixa profunditat filosòfica. Per a la tercera he fet cosir la insígnia a la progenitora quàntica, perquè sense tenir cap màster en física ha descobert com ser a quatre llocs a la vegada. I per a la quarta he pensat a col·locar una placa a la porta de casa seva on hi digui: “Aquí hi viu una progenitora que val un imperi i us ho dic perquè potser no us n’heu adonat”. (Tot i que, ara que hi penso, la placa la podria posar a moltes, moltes cases).

Les altres amigues

També tinc títols a cabassos per a les meves altres amigues. Començo repartint un munt de diplomes per a les progenitores Bóta de Sant Ferriol, perquè la seva capacitat d’ajudar en tot les seves filles úniques no s’acaba mai. I també conec unes quantes progenitores multipantalla, progenitores de família nombrosa que procuren viure el seu dia a dia sense tornar-se boges (o no gaire...). També vull concedir el títol Jo Sí Que a l’amiga que sempre em repeteix “Jo sí que sóc la pitjor mare del món”.

Però també vull fer especial esment de les progenitores zen, que malgrat tots els obstacles (de salut, de temps i dificultats per ser progenitores, de túnels del terror acadèmics dels MEC i d’atzucacs diversos) no perden la calma. I també a les progenitores no zen, que sí que perden la calma i ho assumeixen amb estil i amb un alt grau d’autoconeixement mediterrani. A totes elles, gràcies per ser al meu costat i per ajudar-me a fundar i a fer viu aquest club imperfecte.