MARC SERRANO I ÒSSUL

Qui té padrins ja no es bateja (tant)

El nombre de batejos a Catalunya no para de davallar (un 30% en 5 anys) i no surt una alternativa real, ja que els acolliments civils no acaben de quallar

El Marcel va ser el primer infant a Espanya a qui es va fer una cerimònia d'acolliment civil Zoom

Els catalans bategem les criatures cada cop menys. Si es mira des d’un punt de vista catòlic militant és alarmant però, vist amb ulls descreguts o simplement laics, resulta sorprenent, si més no. Què ens està passant? Les dades són les que són i mostren la situació tal com és: en els últims cinc anys, els batejos han reculat un 30% a Catalunya. N’informava, al març, Catalunya Ràdio havent consultat “els principals bisbats” del país; la ràdio nacional també remarcava que el descens més fort es donava -es dona, vaja- a les diòcesis de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, “on s’acosta al 40%”. La tendència l’explicaria una societat envellida, empobrida i secularitzada. I crea un buit enorme.

Resulta que la franca regressió -per no dir caiguda en picat- del refrescant sagrament amb què l’Església rep els nous fitxatges no n’ha popularitzat pas gaire l’alternativa administrativa: els acolliments civils dels ajuntaments, uns batejos laics de nens petits o ja grandets, que no tenen cap conseqüència jurídica. Fins i tot a Igualada, municipi pioner -i, per tant, referent- a escala estatal dels natalicis ciutadans, la cosa és més que minoritària: testimonial, anecdòtica. En 13 anys, només se n’hi han celebrat quatre. Quatre. El 7 de novembre del 2004 Marcel Planell, d’origen barceloní, va protagonitzar-hi “el primer bateig civil modern de l’estat espanyol”, en paraules de l’antropòloga i educadora social Rosa M. Canela a 'Pel civil. Bateig sense aigua', 34è premi Serra i Moret d’assaig.

70

municipis catalans ofereixen cerimònies de benvinguda

La cosa, però, ve de ben enrere. “A Reus, a banda d’haver-s’hi celebrat el primer matrimoni civil d’Espanya el 1868, es va celebrar també el 1870 la primera inscripció civil d’un nadó de tot l’Estat”, escriu Canela. Consultada pel 'Criatures', dona dades inèdites que no consten ni a la Generalitat ni a les entitats municipalistes: “70 municipis catalans ofereixen cerimònies de benvinguda; d’aquests, 35 n’ofereixen d’individualitzades. I 35 més n’ofereixen de conjuntes per als nascuts durant un any, un semestre o un trimestre”. ¿Quants catalanets han tingut benvinguda comunitària? “M’arrisco a fer-ne una estimació”, diu: menys de 200 en cerimònies individuals i entre 2.000 i 5.000 en actes col·lectius.

L’actual alcalde d’Igualada és Marc Castells. “Ho recordo vagament -explica-, però sí que em consta que va ser un boom mediàtic molt important perquè hi van venir mitjans de comunicació d’arreu de l’estat espanyol. Realment, sí que va ser una eina per posar Igualada al mapa”, admet, i apunta: “De tant en tant, anem rebent trucades d’ajuntaments d’arreu de l’estat espanyol que ens demanen com ho vam fer, si els en podem enviar el reglament, si està funcionant...”

Va liderar-ho el seu predecessor. “Va ser el govern del llavors alcalde Jordi Aymamí amb l’Entesa per Igualada [PSC i ICV] i, en tot cas, devia ser una decisió ideològica, tenint en compte que la separació entre la vida religiosa i la vida laica municipal potser no era tan evident. Jo crec que la ciutadania ja ho té superat; ara potser no tindria cap sentit”, declara Castells. En l’únic acolliment civil de la seva alcaldia fins avui, el 2016, va delegar el seu paper de mestre de cerimònies al regidor de Cultura: “Els pares i la família volien un punt de discreció, també, i no van fer gaire enrenou”.

L’ACOLLIMENT CIVIL

S’assembla força a un casament civil i -ep-és gratuït. “S’intenta celebrar una cerimònia que posi aquest futur ciutadà en la tessitura de saber que entra en una societat on hi ha drets i deures, però sobretot es volen preservar els drets dels infants i, per tant, una mica és la benvinguda al món de la ciutadania”, detalla l’alcalde igualadí. “Es fa a la sala de plens, hi entra l’alcalde i es posa l’infant amb els seus familiars, i es llegeix la Declaració dels Drets dels Infants i els articles del Codi Civil i de la Constitució Espanyola. No té cap conseqüència ni jurídica ni administrativa, i només és una cerimònia absolutament simbòlica”. I a mida: “Donem la possibilitat a les famílies que puguin posar-hi música, llegir poemes...”

La demanda, però, és minsa: “L’èxit és relatiu -reconeix Castells- i aquí hi ha un pòsit ideològic important. Jo puc, en part, compartir-ho bastant, però també haig de dir que no ha tingut una acceptació massiva”. La majoria dels batejos aconfessionals, observa, són privats: “Hi ha gent que, lògicament, bateja els seus fills i fa una cerimònia religiosa d’acord amb les seves creences, i n’hi ha d’altres que se’n van a un restaurant o a un bosc i hi fan una celebració; per tant, aquí jo respecto que la gent ho pugui fer com vulgui i si algú creu que és molt important que a l’ajuntament també en quedi constància, tenim l’oportunitat de fer-ho”.

De fermes conviccions progressistes, la veritable pionera de l’acolliment civil en aquest país, la professora igualadina Carme (àlies Carmel·la) Planell, de 61 anys, alerta del desencert que creu que suposa “deslluir, disfressar o adulterar el concepte”, que remarca i repeteix que té ben poc a veure amb el sagrament cristià. No és, de cap manera -defensa-, un bateig civil: “El bateig és un acte sacramental”. Va impulsar l’acolliment municipal, diu, com “un complement, una altra via, una alternativa no excloent”, i des del respecte a la tradició. Manifesta respecte pel catolicisme “de peu pla” i per qualsevol altra confessió, i subratlla que el Marcel ha estudiat en escoles religioses i que hauria fet la comunió si hagués volgut.

“Al segle XXI, per força, hi havia d’haver una manera de celebrar el naixement d’una criatura que no passés necessàriament per l’Església”

Carme Planell - pionera de l'acolliment civil

Amb aquesta “actitud serena” i amb l’ajut de “l’amistat personal amb tots els membres de l’equip de govern”, se’n va sortir: “Se’m van obrir totes les portes”. Parla d’“acte de natalici” o “d’incorporació a la ciutadania” amb passió: “La paraula ciutadà m’enamora”. Recorda, satisfeta, que l’esdeveniment va tenir “molta volada”, i que es va respectar. Amb excepcions: “Se’n van dir moltes, de barbaritats”. La pitjor, per a ella, el nom: “El que em va tocar més els nassos és que alguns mitjans en van dir bateig civil”.

Conclou: “Al segle XXI, per força, hi havia d’haver una manera de celebrar el naixement d’una criatura que no passés necessàriament per l’Església”. Ara, per sobre de tot, rere aquella reivindicació seva hi havia llibertat i amor: “Li volia regalar aquesta festa i me la volia regalar a mi”. I a tots plegats, una mica.