Pares davant d'un bressol buit

"Ami m'ajuda parlar del fill que vaig perdre. No vull que s'eviti pronunciar el seu nom". Marga Santaolalla és la mare del Genís, el germà bessó de l'Arnau, que va patir una mort intrauterina poc abans del part, a la setmana 38 de gestació. La causa, desconeguda. El dolor dels pares, inesborrable. Avui, set mesos després, la Marga i el seu marit, el Moisés Puigvert, accedeixen a explicar-ho en aquest reportatge precisament perquè no volen "que el món esborri el rastre" del seu fill.

Davant la mort fallen sempre les paraules, però la pèrdua d'un nadó durant les primeres hores de vida o abans de néixer sempre deixa muts i en estat de xoc els pares i tota la societat que els envolta. Quan preguntes a Marta Muñoz o Eva Lorite, mares de l'associació Petits amb Llum -creada ara fa gairebé dos anys per donar suport a les persones que han viscut una mort perinatal-, quines són les seves principals reivindicacions, el primer que responen és que necessiten "fer visibles" els seus fills i "que tothom entengui que han existit i han estat una personeta, sigui dins o fora del ventre de la seva mare". Perquè si la mort és un tabú, la d'un nadó encara ho és més.

La doctora en psicologia Maria Teresa Pi-Sunyer, que dóna suport a embarassos de risc i a pares i professionals de la unitat de nounats de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron de Barcelona des de fa 15 anys, afegeix que la mort perinatal -un concepte que engloba la defunció entre les 28 setmanes de gestació i els primers set dies de vida- "és un absurd que incomoda la medicina i la societat". "Cada dol és diferent i únic -explica-, però, en aquests casos, al nadó només l'han vist o sentit els pares, i per aquest motiu viuen la seva pèrdua amb tanta soledat". I continua: "L'entorn immediat ho pot percebre com un dol exagerat, però, des del principi de l'embaràs, la mare ja s'imagina el fill com una persona viva amb identitat pròpia, i aquest imaginari va acompanyat d'un projecte de vida complert que s'estronca".

I els pares s'aferren a totes les empremtes del pas dels seus fills pel món i viuen amb un enorme dolor tots els silencis, així com altres aspectes burocràtics d'alt contingut simbòlic, com la impossibilitat d'inscriure'ls amb el seu nom i cognoms al Registre Civil o al llibre de família.

Fer-los visibles

Actualment, el Codi Civil espanyol només permet inscriure al Registre els nadons amb més de 24 hores de vida. Tanmateix, un avantprojecte de reforma de la llei del Registre Civil, que encara està pendent de la tramitació parlamentària final però que està previst que entri en vigor l'1 de juliol, permetrà atorgar un nom a la criatura i evitar la crueltat d'un paper en què s'escriu "avortament de" o "fetus femella de", seguit del nom de la mare. La necròpsia també és un motiu d'angoixa afegida per als pares, perquè, tot i que no és obligatòria, sí que és recomanable per saber les causes de la mort. "Encara ara, des de molts hospitals, s'envia el resultat de l'autòpsia per correu i, a vegades, han passat molts mesos, quan el temps normal podria ser d'un mes i mig o dos, però en cap cas excedir de tres", explica M. Àngels Claramunt, cofundadora del fòrum Superando un Aborto, que ha escoltat més de 6.000 dones amb pèrdues gestacionals i perinatals en els últims anys. Conèixer les causes de la mort pot ajudar a elaborar el sentiment de culpa que senten de seguida moltes mares, però més del 40% queden sense explicació. Poden provocar una mort intrauterina una infecció, voltes de cordó umbilical, el despreniment de la placenta o defectes cromosòmics detectats o no durant l'embaràs.

Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, al nostre país l'any 2010 es van produir 4,6/1.000 morts perinatals. Sovint el procés comença quan una embarassada va a urgències perquè no sent moviment intrauterí. "Quan se'ls dóna la fatal notícia, alguns pares demanen que aquest malson acabi ràpid i se'ls practiqui una cesària -explica Josep Armengol, cap clínic d'obstetrícia de l'Hospital de Sant Pau-, però és una operació quirúrgica amb més riscos mèdics per a la mare i que, en cap cas, és una alternativa al part".

El part vaginal induït i assistit amb analgèsia epidural és l'opció clínica de la majoria d'hospitals catalans, i alguns estudis aconsellen deixar un espai de temps prudent, i sense risc per a la mare, perquè els pares es vagin fent a la idea i puguin començar a pensar en l'ajuda dels professionals en cas que vulguin veure el fill després del part.

Record viu

I és que guardar el braçalet amb el qual s'identifica els nadons a l'hospital, l'empremta del peu o la mà o un petit bolquer en una capsa de records o tenir una fotografia poden convertir-se en petits tresors. Altres rituals de comiat, com una cerimònia per enterrar o llançar les cendres al mar, poden reconfortar els pares. Però el que la gran majoria guarda com un record inesborrable és haver pogut veure el seu fill i acaronar-lo una estona, just després del part. Des de fa pocs anys és una pràctica que es permet i es fomenta en molts hospitals catalans, perquè els estudis indiquen que és positiva per a l'elaboració del dol.

Marga Santaolalla assegura que mai oblidarà que per un minut va poder abraçar el Genís i fer-li petons a la mateixa sala de parts. Altres mares s'estimen més no veure'ls. "Mai hi ha res correcte o incorrecte, cada família ha de decidir, però no es pot fer per ella", insisteix Jillian Cassidy, fundadora d'Umamanita, l'associació que ella i el seu marit van crear en memòria de la seva filla Uma, nascuda sense vida el desembre del 2007. En el seu cas, va ser la llevadora qui els va recomanar insistentment no veure-la i encara avui sent que li falta un "enllaç", perquè passen els anys i no en té el "record físic". "És un moment únic i irrepetible", explica Pi-Sunyer, perquè "haver tingut el nadó als braços fa que els pares se'n puguin acomiadar i que, a través del temps, guardin aquesta imatge tendra del comiat".

Lluïsa Vilardell, infermera al servei maternoinfantil de l'Hospital de Santa Caterina a Salt (Gironès), va ser de les primeres a oferir aquesta possibilitat als pares i assegura que la gran majoria ho agraeix. Vilardell insisteix que és molt important respectar la seva voluntat i, per aquest motiu, sempre els descriu com és el seu fill i en quin estat es troba. Rosa Santos, llevadora de l'Hospital de Sant Pau, descriu emocionada com gairebé totes les mares senten l'instint d'abraçar-lo o tocar-lo i, "les que ho fan, sovint tornen per donar-te les gràcies per haver-les ajudat a fer-ho".

De l'home a la dona

Als grups d'ajuda mútua (GAM) creats per l'associació Petits amb Llum també escolten l'efecte reparador que té per a molts pares aquest moment. "Comences el dol més en pau amb tu mateixa", explica Eva Lorite, que va poder tocar el seu fill Quim -"preciós, al seu bressol"-, però que sempre ha lamentat que el seu marit li aconsellés amb tota la bona fe no agafar-lo en braços.

Aquesta imatge li permet explicar com de diferent viuen sovint el dol els homes i les dones. Sobretot perquè, mentre la mare continua a l'hospital o a casa plorant, el pare s'ha de fer càrrec de tota la paperassa i es veu obligat a tornar a la feina immediatament, perquè, en aquests casos, no té dret al permís de paternitat habitual. "Es donen bastants conflictes de parella", explica Lorite, que ara condueix els GAM al Casal d'Entitats d'Horta-Guinardó un vespre al mes. "Als pares els ajuda molt veure que cada vegada vénen més homes a les trobades, perquè en aquest context se senten més lliures per expressar el dolor", afegeix Marta Muñoz, presidenta de l'associació. "Molts pares deixen d'anomenar el fill per evitar que les seves dones es posin a plorar -explica Pi-Sunyer-, però les dones necessiten molt més temps per passar el dol i els és vital poder-ne parlar amb la seva parella". I posa més elements per a l'elaboració del dol: "És millor que desfacin l'habitació ells mateixos i no algun altre familiar, també és convenient deixar que els germans s'integrin dins el dolor familiar i, sobretot, no tenir pressa a buscar un altre fill". Mèdicament, és possible tenir un altre fill al cap de pocs mesos, però aquesta psicòloga i la literatura científica aconsellen esperar entre 6 mesos i un any. Els motius? "Els pares necessiten temps per acomiadar-se i temps per tornar-se a il·lusionar", conclou Pi-Sunyer.

El dol davant una mort perinatal experimenta les mateixes reaccions que en altres processos paral·lels, com sentiments de buidor interior, culpabilitat, irritabilitat, ràbia, dolor aclaparador, incredulitat i apatia. Segons un estudi publicat a la revista Clinical Obstetrics and Gynecology , el 20% de les mares pateixen algun trastorn psicològic -com depressió, ansietat i trastorn per estrès posttraumàtic- fins a un any després de la pèrdua, que poden afectar la relació i la vivència d'un nou fill. La soledat davant el bressol buit només el fa més insuportable.