FAMÍLIA
Criatures 30/09/2016

La vida és el que passa fora de sala de fisioteràpia

Necessitam ser capaços de veure el nin com un ésser en creixement dins d'un entorn determinat

Candy Piña
4 min
La vida és el que passa fora de sala de fisioteràpia

Fisioterapeuta pediàtricaL’article d’aquesta setmana crec que és més una reflexió personal que un article pròpiament dit; però bé, aquí el teniu...

Ja fa temps que molts fisioterapeutes que ens dedicam a tractar nins amb discapacitat (actualment utilitzam el terme "nins amb diversitat funcional’’) ens plantejam si l’enfocament que donàvem a la nostra intervenció és l’adequada o no.

Des de sempre els serveis de fisioteràpia, i en realitat de totes les especialitats que tracten nins amb diversitat funcional, s´han basat en el model expert, és a dir, aquells en què el professional és qui té tots els coneixements necessaris per saber què és el que necessita l'infant, estableix els objectius de la teràpia i com dur-la a terme (per descomptat, sense sortir de la sala de fisioteràpia). Tant la família com el nin són elements passius dins tot el procés (la paraula “pacient” ja ho deixa clar), es limiten a rebre la teràpia i les indicacions del terapeuta expert.

Actualment, ens començam a introduir a poc a poc en un nou model d’intervenció anomenat model centrat en la família. A altres països com els Estats units i el Canadà ja fa molts anys que l’apliquen. El nin i la seva família hi juguen un paper molt més actiu. Els professionals som experts per la formació acadèmica i l’experiència que tenim tractant casos similars, però cada família és experta en el seu fill i ningú millor que ells no pot decidir quines en són les necessitats i a quines coses donen prioritat perquè la teràpia vagi bé. En tot moment es tenen en compte els interessos i motivacions de l'al·lot i del seu entorn per cercar a les rutines quotidianes moments que afavoreixin l’aprenentatge. El model inclou conceptes tan novedosos però a la vegada tan lògics com que si la intervenció del professional es dóna al seu entorn natural (casa, escola, parc...) els aprenentatges que s’obtenen es consoliden a la seva vida real i milloren realment la seva autonomia. A més, ens parla de la importància de la participació; necessitam dedicar esforços no tant a millorar moviments o funcions corporals concretes sinó a millorar la participació del nin en la societat, en les rutines diàries de la seva família, entorn, amics...

Una de les primeres vegades que jo vaig sentir parlar d’aquest model va ser al congrés que va organitzar SEFIP, l’Associació espanyola de fisioterapeutes pediàtrics, sobre el tema a l’any 2014. Jo i molts altres companys crec que en sortírem amb el cap ben embullat; ara resulta que nosaltres no som qui decidim què tractam i què no? Que ens hem de moure i tractar el nin dintre del seu entorn natural? No enteníem res, i encara a dia d’avui, confés que continuu tenint dubtes en alguns conceptes que planteja, però durant aquests anys li he donat (i continuu fent-ho) moltes voltes...

Els fisioterapeutes ens passam molt de temps preocupats que la postura sigui correcta, que determinats moviments es duguin a terme amb la seqüència muscular adequada, que el patró de marxa no estigui alterat... Però ens hem aturat a pensar què poden fer els nins amb tot això? Res del que feim a les teràpies té sentit si al final del dia no aconseguim que l'al·lot pugui participar un poc més de les activitats que formen part del seu dia a dia. Durant molt de temps hem esperat, per exemple, a introduir ajudes tècniques per a la marxa (caminadors): que el moviment fos més adequat o que el nin adquirís més control del seu cos, fins i tot amb l’esperança que la millora fos tanta que ja no necessitàs l’aparell en qüestió. Això no obstant, tal vegada hem oblidat que tot aquest temps és temps que el nin es perd d’explorar, de desplaçar-se on la seva motivació el dugui, de compartir l’espai amb altres infants...; en definitiva, de fer totes aquelles coses que fan els nins! Alguns corrents terapèutics parlen que perquè els al·lots millorin han de passar per totes les etapes del desenvolupament (volteig, rastreig, gateig...). No podem passar a etapes superiors (com seria la marxa amb ajuda o sense) fins que les anteriors estiguin aconseguides. I jo em torn a demanar... què feim mentre això passa? I si la patologia no permet a un nin aconseguir rastrejar mai? No podem donar-li la possibilitat d’experimentar la sensació de desplaçar-se per ell mateix mai? L’evidència científica diu tot el contrari, que com més juguem amb la motivació del nin més aconseguirem, i està clar, basta aturar-se a qualsevol parc infantil cinc minuts i observar que als nins el que els motiva és moure's, explorar, descobrir...

La fisioteràpia pediàtrica constitueix una ciència clínica en un procés d'evolució continu, i els descobriments científics derivats de recents investigacions en neurociència i en la ciència del moviment ens obliga tots els professionals a fer una reflexió profunda i a tenir flexibilitat davant de la incorporació de nous coneixements. El camí que pren la fisioteràpia pediàtrica ens indica que no basta conèixer i aplicar una sèrie de mètodes o tècniques basades en hipòtesis teòriques per aplicar-les al nin d'una manera mecànica, sinó que necessitam ser capaços de veure el nin, sigui quina sigui la seva patologia, com un ésser en creixement dins d'un entorn determinat i on la interacció amb aquest entorn és clau per al seu desenvolupament.

Crec que continuaré donant voltes de com aplicar tots aquests aspectes a la pràctica clínica diària per poder repercutir positivament en la vida dels nins i les seves famílies, però una cosa tenc clara: la vida és el que passa fora de la sala de fisioteràpia!

Recomanacions:
  • http://efisiopediatric.com/: Pàgina web que va néixer fa un any amb l'objectiu d'esdevenir un espai de referència per a la fisioteràpia pediàtrica on pares i professionals puguin trobar informació de valor.
  • VI Congrés de SEFIP 'Actualització en fisioteràpia Pediàtrica' (Sevilla, 18 i 19 novembre 2016): el congrés té com a objectiu donar a conèixer com han influït els diferents avenços científics relacionats amb la fisioteràpia pediàtrica i com poder-los dur a terme a la pràctica.
stats