El pare que et va matricular

A les tantes

Era com una prova de foc. Teníem el nen a casa la tieta i tota la nit al davant. Estàvem amb l’equip del festival de cinema REC, una colla de gent insultantment jove, talentosa i amb més ganes de festa que Paris Hilton en una discoteca. Tothom tenia clar que seria una d’aquelles sortides que s’allarguen fins que es fa de dia. Bé, tothom menys nosaltres. Teníem coll avall que per tornar a casa més tard de la una calia un miracle, un succés inesperat. Podria semblar que des que tenim el nen ens hem tornat més mandrosos però no és així. De més joves, dins la colla, ja érem famosos per desaparèixer a la primera ocasió. Només calia una mirada còmplice per iniciar una retirada discreta, d’aquelles que t’estalvien la típica menjada d’orella de l’amic que necessita tenir-te a prop tota la nit, no fos cas que l’hagis de portar a casa a collibè, trucar a la porta i fotre el camp abans que la seva mare et digui que ets una mala influència.

La qüestió és que vam anar a la festa convençuts que allò seria un vist i no vist. No érem els únics. Tota la colla no parava de venir a fer-nos bromes. “Encara sou aquí!”, ens deien sorneguers mentre demanaven a la barra, cada cop més engrescats. La pista de ball era un aparador de gent coneguda cada vegada més eufòrica i desinhibida. Una hora més tard, però, ja ho teníem tot fet. La cara de son que vam intercanviar ens deia que, una vegada més, seríem la riota de la colla. Va ser llavors quan el telèfon va sonar. La tieta ens deia que se n’anava a urgències amb el nen perquè el veia molt tapat del pit. No era res greu però no se’n refiava del tot. Dos minuts més tard un pare i una mare espantats arribaven a la sala d’espera buida de l’hospital. Bé, del tot no.

Allà hi havia el tiet Jordi, mort de son, i la tieta Neus, que va cedir l’entrada a la mama del nen, mentre el pare de la criatura es va quedar amb les ganes i la padrina de Girona apareixia miraculosament del no res, per si de cas. Sort que era tard, que si no haurien vingut els avis i ja hauríem ocupat la sala sencera. Tres hores i dues plaques més tard tot es va normalitzar. Tot menys un nen que, malgrat ser les cinc passades, saltava de cadira en cadira absolutament dopat de Ventolin. A la porta de casa, morts de son, ens vam creuar amb un de la festa que tornava fent esses cap a casa. Qui ho havia de dir, al final havíem acabat la nit a la mateixa hora...