—Martí, tens càncer a la sang.

L’adolescència és una etapa de desenvolupament molt complicada d’acompanyar amb serenor i empatia perquè exigeix als adults una combinació de paciència, escolta i comprensió constant. L’adolescent, submergit en un entramat de canvis físics, cognitius, psicològics, emocionals i socials, es mostra sovint a casa irascible i amb poques ganes de compartir tot allò que li preocupa o molesta. Una actitud que, lluny de ser un rebuig personal, acostuma a reflectir la necessitat de protegir-se, d’entendre’s a si mateix i de trobar el seu propi lloc en el món. En aquest context, la mirada adulta esdevé clau: interpretar aquests comportaments amb calma i sense judici pot marcar la diferència entre aixecar murs o mantenir oberts els ponts de comunicació.

Per als joves és positiu i necessari que tinguin referents als quals seguir, els ajuda a construir la seva identitat, imaginar-se diferents possibilitats, trobar motivacions i saber cap a on anar. “El més important seria tenir diversos referents i que siguin humans i imperfectes, així es converteixen en una guia en la qual poden emmirallar-se i no en una pressió a qui imitar”, proposa Sylvie Pérez Lima, psicòloga col·legiada i professora de la UOC. Però com són els ídols dels joves a l’era digital?

¿Com ha de ser la relació entre els progenitors i els seus fills quan aquests últims comencen a endinsar-se al món de les xarxes socials?, ¿com funcionen els algoritmes?, ¿quines mesures de seguretat han de prendre famílies i infants? o ¿quines línies vermelles no es poden passar per garantir-ne una bona gestió? Una finestra a la butxaca (Editorial Mediterrània) és un conte familiar, finançat pel ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, que dona resposta a tots aquests dubtes. El conte neix de tres anys d'investigació per part de les doctores en comunicació Mireia Montaña Blasco, de la UOC, i de Mònika Jiménez-Morales, de la UPF, sobre quin ús fan de les xarxes socials els joves. En la investigació hi han participat més de 1.000 adolescents d'entre 12 i 18 anys que han explicat com utilitzen xarxes com TikTok i quines són les seves conseqüències.

Amb tres mesos, el Pau feia la croqueta i amb nou ja caminava. De ben petit xerrava pels colzes. Llegíem molt plegats, i això, a més de reforçar el procés de lectoescriptura, també va reforçar els vincles, la curiositat i la imaginació. Sortia de casa corrents i sempre li brillaven els ulls.

“Ja no hi ha tribus urbanes i no n’hi n’haurà, almenys amb la presència i fortalesa de la segona meitat del segle XX”, afirma rotundament José Mansilla, antropòleg urbà del departament d’Antropologia Social i Cultural de la UAB. “A Espanya van sorgir amb molta força als anys 80 del segle passat fruit d’un moment de realineació de la societat espanyola. Ara només deu quedar algun nostàlgic”, assevera.

A casa la Marta, amb dues nenes, la roba no ha suposat una gran despesa. Al llarg de tota la infància han anat aprofitant tot allò que ha deixat de fer servei a les filles dels amics o a cosines. Els n’ha arribat pels descosits i, per això, ja de ben petites, totes dues nenes, han pogut escollir què els agradava i descartar el que no. Els compraven, tan sols, les peces més bàsiques com són les malles, que difícilment es poden arribar a heretar. Tant la gran, de 12 anys, com la petita, de 8, han coincidit d’uns anys ençà en una cosa: no han aprofitat els pantalons de tub perquè, a banda de no trobar-los còmodes, els han arribat quan ja es tornen a portar els pantalons amples o acampanats.

"Tinc amigues que hi tenen nòvio o nens que entren per fer sexe", comenta la Jana, de 7 anys, sobre alguns companys de classe que juguen a Roblox, una popular plataforma de videojocs en línia que també permet als usuaris programar i jugar a jocs creats per ells o altres usuaris. Segons l’últim informe de l’empresa, la plataforma no para de créixer: a finals del 2025 comptava amb 144 milions d’usuaris diaris, que al llarg de l’any havien dedicat 78.600 milions d’hores al joc. Una xifra que equivaldria al fet que tota la població de Catalunya (uns 8 milions de persones) hagués estat jugant a Roblox les 24 hores del dia durant més d’un any sencer.

El meu fill porta un any creant música instrumental amb l’ordinador. Hi ha un salt quàntic respecte al que jo feia quan vaig començar. Ell, amb 12 anys, està fent coses que jo feia amb gairebé 30 anys. És increïble, l’evolució. Ja ha escoltat molta música i molt trencadora. Es fixa molt en els detalls, treballa ràpid i de manera intuïtiva. Se centra en la tria correcta de sons i que la cançó soni interessant. No té en compte la part de mescla com a element separat sinó que ho fa tot alhora. Ho veu com un tot.

Aquesta setmana Pedro Sánchez ha anunciat que prohibirà "l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys" en una cimera internacional a Dubai. L’anunci ha aixecat reaccions, de fet tantes que fins i tot Elon Musk, a X, ha titllat Sánchez d’autèntic "totalitari". La reacció de Musk és significativa perquè vol dir que el missatge de fons ha arribat: plataformes tecnològiques, no us permetrem fer més diners a costa de la salut i el benestar dels nostres fills. Per a mi, aquest és el primer missatge que hauria d’arribar arreu. El segon missatge clar és que ens hem equivocat facilitant l’accés indiscriminat a les xarxes socials tan d’hora i cal revertir una situació que fa massa que dura i que té més perjudicis que beneficis. Necessitem un canvi de cultura en la nostra relació amb la tecnologia digital. Les dades de temps d’ús (més de 5 hores diàries) i el seu impacte directe en el desenvolupament dels menors, d’edat d’arribada (mitjana d’11 anys), d’amplificació de conductes com el cyberbulling (25% en nenes i adolescents) o d’accés a continguts inadequats (pornografia i violència extrema a partir dels 10 anys) ens ho demanen a crits.

Si els meus fills em senten dir això del prime, fan mala cara i marxen avergonyits del meu costat.

El 2022 Daniel A. Abrams, catedràtic de psiquiatria de la Universitat Stanford, va publicar a The Journal of Neuroscience la recerca sobre què passa al cervell de nois i noies als tretze anys: deixen d’activar-se els centres neuronals implicats en les sensacions de recompensa quan senten la veu de la mare. En canvi, quan senten veus no familiars se’ls activen les xarxes neuronals associades a sensacions agradables. Per tant, quan els pares creuen que els fills no els escolten, no és una simple suposició, la ciència ha demostrat que segurament no els estan escoltant.

Els gegants de les xarxes socials Meta, Snap, TikTok i YouTube hauran de respondre a les acusacions que les seves plataformes són addictives i han perjudicat els usuaris més joves. En una sèrie de judicis, el primer dels quals va començar dimarts amb la selecció del jurat en un tribunal estatal de Los Angeles, els advocats dels demandants estan provant una nova teoria legal que afirma que les empreses van causar lesions personals a través de productes defectuosos. Milers de persones, districtes escolars i fiscals generals estatals han presentat demandes similars. Només una victòria podria obrir la porta a una allau de demandes similars. Els judicis arriben la mateixa setmana que França ha aprovat una llei que prohibeix l'accés a les xarxes socials com TikTok, Facebook o Instagram als menors de quinze anys i l'ús del mòbil als instituts.

Aquest any, en un dels treballs de recerca en els quals vaig estar de tribunal es va arribar a una conclusió interessantíssima que revelaré al final d’aquest article. El treball en qüestió analitzava l’oferta de lleure en català adreçada als joves. N’hi havia per a tots els gustos i edats. Per als més petits, activitats musicals i teatrals. Aquestes, evidentment, les triaven els pares.

Si vols passar vergonya davant d'un preadolescent o adolescent, prova de preguntar-li què significa una expressió que es repeteix com un conjur a les escoles dels Estats Units i europees: six-seven (6 i 7 en anglès). La resposta anirà per aquí: t’informen que no té cap definició, que simplement la troben graciosa. I, a més, et preguntaran si no et fa una mica de vergonya preguntar-ho.

“Em sentia molt diferent de tothom, tenia la sensació de sentir-me dèbil a l'escola i vaig desenvolupar ansietat i molts sentiments de tristesa”, explica la Mireia, que ara té 23 anys i recorda com va ser gestionar l’ansietat i la depressió durant l’adolescència. “Em quedava a classe, no sortia al pati, arribava tard, no tenia ganes de parlar amb les amigues. Tot semblava normal, però internament estava malament i em vaig anar aïllant”, comenta sobre els atacs d’ansietat que van aparèixer als catorze anys i que no va poder verbalitzar fins als setze.

Tots hauríem de dormir una mica més, sobretot entre setmana. El que no és normal és veure les cares d’alguns alumnes a primera hora del matí. Sense comptar els que directament es queden adormits o arriben tard. Molts es lleven sols a casa i amb les presses no esmorzen i tampoc tenen temps de preparar-se res per menjar a l’hora del pati.

Ona Lloveras va néixer amb la síndrome de Shwachman, un trastorn hereditari rar que provoca que ni el pàncrees ni la medul·la òssia funcionin correctament. Va ser diagnosticada a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, als dos anys. Fins als sis, l’Ona va estar ingressada a l’hospital constantment per neutropènia, anèmies, bronquitis i infeccions diverses, fins que als 12 anys la medul·la va començar a fallar i va fer una mielodisplàsia força greu, una mena de preleucèmia. L’abril del 2013 van comunicar a la família que l’única solució era fer un trasplantament de medul·la, ja que la quimioteràpia en el seu cas no solucionaria el problema. No en van trobar cap de compatible i aleshores, el 27 de maig del 2013, van decidir fer un trasplantament de cordó umbilical. A posteriori, l’Ona –que aleshores tenia 13 anys– va estar molts mesos ingressada i aïllada a l’Hospital Vall d’Hebron, primer pel mateix trasplantament i, després, pel rebuig intestinal i de pell i el gran nombre d’infeccions a què es va enfrontar. “Després d’un munt de coses que ja no vull recordar, vaig poder tornar a casa”, explica ara. Això sí, matisa: “L’ingrés domiciliari no va evitar un munt d’anades i tornades a l’hospital i haver-me de prendre moltíssima medicació”.

Vam passar quatre anys amb els fills vivint a Brooklyn, el barri de la meva infantesa. Els meus fills van anar a la meva escola primària i la Judit, fins i tot, va fer un any del meu middle school. Ara crec que m’entenen millor com a persona i saben més sobre el que vol dir ser estatunidencs, encara que Nova York no diria que és del tot típic del que és el país en general. Hem rodat món i ara tornem a viure al Raval de Barcelona.

En l'última dècada i mitja, els joves d'entre 15 i 24 anys han més que duplicat el temps que dediquen als videojocs, fins a unes 10 hores setmanals, segons les últimes enquestes. Alguns professors diuen que els videojocs han alterat la capacitat de concentració a les aules i alguns economistes els han vinculat al descens de les hores de treball dels joves. Tot i així, els videojocs tenen un paper important en la vida dels nois i noies. S’han convertit en una de les claus a l'hora de socialitzar-se i proporcionen —especialment als nois— un sentiment de pertinença.