<![CDATA[Ara.cat - El Vol dels Somnis]]> 10 <![CDATA[Una petxina calba]]>

La manera més ràpida d’esbrinar si ets feminista és la següent: posa la teva mà dins dels pantalons. a) Tens una vagina?, i b) Vols que sigui responsabilitat teva? En el cas que hagis respost que sí a totes dues preguntes, felicitats! Ets feminista.

]]> <![CDATA[El rei Carnestoltes mai no serà el meu rei]]>

Malgrat les limitacions causades per una baixa mèdica s’agraeix despertar-se sense presses, fer mandres al llit un dimarts o un divendres qualsevol, preparar el cafè amb delicadesa i lentitud i prendre’l, sense rellotge, al sol. Però aquest matí, en Jan, el net de la veïna de davant, m’ha despertat amb els seus plors i laments ben d’hora. Ell que es desperta donant el bon dia al món. Ell que puja les escales comptant cada esglaó cantant: Un petit, dos petits, tres petits indis, quatre petits, cinc petits, sis petits indis, set petits, vuit petits, nou petits indis, deu petits indis, John. En Jan, que gairebé mai plora, no estava per hòsties aquest matí.

]]> <![CDATA[NO és NO]]>

“Fer-ho diferent és el pas que necessitem.

]]> <![CDATA[I tu, què n'esperes, d'aquest 2018?]]>

Avui, 31 de desembre: els diaris; les revistes; els canals de televisió; les converses pel carrer... es centren en repassar aquest any que està a punt d’acabar: les desgràcies passades, els bons moments, els èxits o els obstacles amb els que hem conviscut durant dotze mesos. D’altra banda, també es parla de les esperances dipositades en l’any que estem a punt d’encetar: I tu, què n'esperes, d’aquest 2018?

]]> <![CDATA[En Pol i el futbol]]>

Sigues només un infant que fa escarbots,

]]> <![CDATA[Gomet vermell]]>

Són les 15.30h. Els menuts de P5 surten de la classe, que preserva una flaire continguda, barreja de pets, suor i xafogor intensa. Surten tots menys en Paco.

]]> <![CDATA[Buscant Refugi]]>

‘Tristes armes si no són les paraules’ (Miguel Hernández)

]]> <![CDATA[PANELLETS AMB FORMA DE CARABASSES SANGUINARIES]]> En David, de 7 anys, ha suplicat als seus pares disfressar-se de monstre vampir per celebrar Halloween. Un any més, el pare s’ha negat al·legant que potser per Carnaval podrien anar tots disfressats, però que a casa es celebra la Castanyada, no pas el Halloween. En David, picant de peus, els crida deixant clara la seva opinió: “Els personatges de la Castanyada són molt avorrits”. La mare preveu una jornada intensa, però el pare sembla sortir-se’n prou bé: mentre fan panellets, s’inventaran tots plegats un conte ben divertit amb els personatges de la Castanyada.

]]> <![CDATA[Ser mestre és una actitud]]> Ser mestre no és només una qüestió de vocació; laveritable qüestióés l’actitud (César Bona)

]]> <![CDATA[La carta de l'Alba als Reis Mags d'Orient]]> “La fantasia és un dret legítim de l'ésser humà” (J. R. R. Tolkien)

]]> <![CDATA[El Tió d'en Guiu camina i es tira pets]]> En Guiu té 5 anys i està trist. El seu Tió fa pocs dies que va picar a la porta. Com cada any, ha arribat d’una muntanya ben freda cercant el caliu nadalenc. Té nom i es diu Iu i cada Nadal està més gran i gros perquè menja moltes nous i mandarines (i d’amagatotis en Guiu li dóna galetes Dinosaurus i xocolata). D’aparença pot semblar un Tió qualsevol, però aquest desembre en Guiu ha descobert que és únic i especial. El Tió d’en Guiu camina! Sí, sí. Camina! Un matí estava al costat de la taula del menjador i, en canvi, a la tarda estava al costat del sofà. No hi ha cap mena de dubte: el Tió camina! En Guiu està segur que per les nits passeja pel pis, i a més a més, l’ha escoltat des del llit xiuxiuejant: “tinc gana, tinc gana”. Un dia, abans d’anar a dormir, en Guiu va dir bona nit al Tió, i sabeu què? Va olorar a pet! L’Iu, el Tió d’en Guiu, es tira pets que oloren molt malament! Però ai!, que bé que olora quan caga monedes de xocolata, caramels, i moltes més coses. El Tió també estima molt en Guiu i per això caga tant! Sabeu el truc secret d’en Guiu perquè el Tió cagui molts i molts regalets? En comptes de fer-li cops de bastó, l’acarona i li fa molts petonets. Estima molt el seu Tió però està trist. Està trist perquè quan acabin les festes, el Tió marxarà de nou a la muntanya i estarà molt de temps sense veure’l. Però el seu pare li ha dit que potser l’any vinent n'arriben dos. En Guiu ja s’ho imagina: picarà a la porta i coneixerà el millor amic del seu Tió! Tot i que la idea el fascina, se li esborra el somriure i afirma ben trist: “Quan estimem molt alguna cosa o algú, no vols que marxi, i si marxa ets poses molt trist”. Sort que la seva iaia li està fent al Tió una manteta de llana i una barretina del mateix color. Així, almenys, no tindrà fred quan torni a la muntanya i se’n recordarà molt de tota la família.

]]> <![CDATA[Ja han trobat la solució dels problemes d’en Martí]]> "Qui no entén una mirada, mai noentendrà una llarga explicació." (Proverbi àrab)

]]> <![CDATA[Deixa’m expressar-me per a poder sentir]]> "No podem controlar les emocions o les situacions que experimentem, però podem escollir com respondre a aquestes” (Gary Zukav)

]]> <![CDATA[La infància que sanglota por i desesperança]]> A quin paisatge poden adscriure els somnis dels sense pàtria? (Miquel Martí i Pol)

]]> <![CDATA[Ei, Monitors i Monitores, gràcies!]]> Viure al costat d’un parc amb piscina i una esplanada amb zona de jocs et garanteix, durant els mesos de vacances, un continu borboll infantil fins la vesprada. Tot s’inicia a les 9 del matí, amb les famílies matineres que carreguen bosses a vessar de flotadors, cremes solars, tovalloles i entrepans. I una mica més tard és quan dels autocars descendeixen exèrcits d’infants amb la mateixa vestimenta. En files, segueixen l’ordre dels capitans: “Tots al costat de la paret!”. Si aixeques la vista, comproves que pels carrers propers s’acosten més tropes de nens i nenes engrescant els carrers, cantant cançons que parlen d’elefants que es balancegen sobre la tela d’una aranya, de mosques que volaven per la llum i de sardines que aposten amb gats. Quan les famílies decideixen apuntar els seus fills a les activitats d’estiu ho fan per diversos motius: perquè no tenen amb qui deixar els nens, perquè consideren que és una bona opció educativa per ells, perquè els amiguets i amiguetes també s’hi apunten o per les meravelloses activitats que les empreses i escoles venen, entre d’altres raons. Molt sovint, però, oblidem que rere de tot això hi ha una figura clau que es manté en l’anonimat, l’eix vertebrador de qualsevol extraescolar, cau, esplai, estada de colònies, o casal d’estiu: els monitors i monitores. N’heu sentit a parlar d’ells? Un monitor de lleure és... com us ho diria? Un pallasso capaç de generar les rialles més ensordidores; són dos braços que ofereixen abraçades a canvi de mocs i llàgrimes; és un calaix amb infinits recursos lúdics; un infermer expert en guarir cops de cap o pelades al genoll; és un educador, un mestre i un gran professor; és un hàbil cambrer que fa malabarismes entre plats i continues demandes; és un cantant, ballarí i actor que representa les obres més fantasioses portant unes disfresses feixugues sota un sol ben insolent; són dues mans que netegen pipis i caques; és un tècnic expert de so i il·luminació i és, en definitiva, moltes altres professions englobades en una. Malgrat que és una feina esgotadora i a pesar que moltes vegades no està reconeguda social i econòmicament com a tal, ser monitor de lleure és tot un bonic aprenentatge: aprens a viure amb alegria, quan t’avorreixes aprens a fer-ne ús de la imaginació; et fas aliat de la paciència i descobreixes que la tendresa enlluerna els ulls d’un infant content. Si heu d’apuntar als vostres fills i filles a qualsevol extraescolar, cau, esplai, estada de colònies o casal d’estiu que un dels motius sigui perquè amb els monitors i monitores viuen en la més pura i veritable essència de la infància. Per tot això, moltes gràcies, Monitores i Monitors.

]]> <![CDATA[Per què riuen més els infants que els adults?]]> “Jo vull ser com un infant, seguir jugant. I ser feliç, i ser imprecís”. (Cris Juanico a “Com un infant”)

]]> <![CDATA[La Rateta d'en Toni Albà]]> Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.

]]> <![CDATA[O un o cap]]> “No hi ha espectacle més bell que la mirada d'un nen que llegeix”

]]> <![CDATA[El vestit engalanat de fang]]> “Com poden els nostres nens entendre realment les complexitats d’estar vius si no se’ls permet participar en aquestes complexitats a l’aire lliure?” (Richard Louv)

]]> <![CDATA[Quan l’educació és la caseta de palla d’aquell porquet...]]> És època de jornades de portes obertes, d’inscripcions i de rebomboris escolars per a mostrar als pares que l’escola que visiten és la convenient pel seu fill o filla. L’equip docent es prepara per demostrar la seva excel·lència, per presentar-se i respondre els dubtes que els pares puguin tenir sobre l’educació en aquell centre escolar. Precisament una de les qüestions més recurrents en els diàlegs família – escola és l’horari escolar. Quin és l’horari escolar no només és la pregunta principal dels pares, sinó que és un tema de debat actual. Actualment hi ha cinc escoles pilot amb jornada intensiva a primària des del curs 2012-2013 i més de 60 centres han demanat adherir-se a l’horari de 9h a 14h. Aquells centres que opten per una compactació en la jornada al·leguen, basant-se en l’experiència nòrdica, que aquest horari milloraria la capacitat d’atenció dels alumnes, seria una fórmula per organitzar el temps dels alumnes tenint més temps per gaudir del nucli familiar, dur a terme les activitats extraescolars amb una certa relaxació i evitar fer els deures massa tard. D’altra banda, els que de moment volen mantenir la jornada partida exposen que no hi ha una base científica ni resultats empírics que demostrin que l’horari intensiu garanteix uns millors resultats escolars. Reiteren que els ritmes d’atenció i fatiga no són els mateixos a primària que a secundària, que les activitats fora de l’horari lectiu poden comportar un cost econòmic que moltes famílies no podrien assumir i que actualment no hi ha una conciliació social entre l’horari escolar i laboral dels pares. Dins del programa electoral de CIU de l’any 2010, s’exposava “l’avenç cap a horaris escolars més eficients, facilitant horaris de centre al servei de les famílies i aportant solucions racionals a les dificultats d’ajust horari de les famílies a l’horari lectiu, en col·laboració amb els ens locals, les famílies, les associacions en què s’agrupen, i les entitats, associacions i empreses d’educació en el lleure”. Cinc anys més tard, aquest avenç està paralitzat per l’ absència de reflexió pedagògica i d’un gran pacte polític transversal. Què necessitem per assolir el progrés educatiu? D’una banda, un anàlisi exhaustiu on professionals de l’educació investiguin l’estudi dels ritmes d’aprenentatge dels alumnes, tal i com fan altres països nòrdics dels quals sovint ens comparem, així com estratègies i alternatives enfocades a l’obtenció d’una qualitat educativa i uns millors resultats acadèmics. D’altra banda, necessitem pensar en com hauria de ser la societat per tal de traslladar els canvis educatius, és a dir, necessitem recursos humans, socials i econòmics que permetin atendre les necessitats dels alumnes i les seves famílies en el temps lectiu i no lectiu, (tenint en compte que una de cada tres famílies catalanes tenen problemes per arribar a final de mes, segons Idescat). En definitiva, necessitem la renovació d’una política educativa, social i econòmica. Què tenim, però? Tenim una confrontació educativa endinsada en un seguit de retallades i ajustaments pressupostaris en el sector educatiu; una majoritària desavinença entre la jornada escolar i la jornada laboral dels pares; una mancança d’estudis i resultats científics sobre el rendiment escolar i els ritmes d’aprenentatges; una gran part de la societat en crisi econòmica i social; una manca de recursos sobre la conciliació del temps lectiu amb el temps no lectiu; i una directora d’Infantil i Primària del Departament d’Ensenyament -Carme Ortoll- que pretén elaborar els criteris que haurien de seguir les escoles per optar a la jornada intensiva després de 4 anys d’haver-se implantat a secundària i 3 anys de prova pilot a primària. En definitiva, tenim una política educativa que trontolla i s’entrebanca davant d’una política social i econòmica que no té en compte les necessitats pedagògiques dels alumnes, ni les necessitats del professorat, com tampoc les necessitats socials i econòmiques de les famílies. Tot això, em recorda bastant a aquell porquet que ràpidament va construir la seva casa de palla, amb certa façana però amb uns ineficaços materials de construcció. Ja ho deia Peter Moss: “els governs vigilen més la qualitat dels detergentsque la qualitat de les escoles”.

]]>