La primera ressaca

Cada any, de bracet de la primavera, arriba un fenomen curiós: la interminable tanda de festes d’aniversari. És un no parar, tot just acabes de despintar-li la cara i desempallegar-te de la bossa de xuxes i ja tornes a cagar-te amb el cony de GPS buscant la casa dels papes de l’amiguet de torn. Des d’ara fins a l’estiu tot és una nebulosa de pastissos i espelmes, cucanyes i regals compartits, però està clar que el mes d’abril s’emporta el premi gros. Ves que no sigui perquè al juliol les migdiades són llargues i la dona porta aquell pareo, però la qüestió és que nou mesos més tard les sales de parts semblen l’AP-7 una tarda de divendres.

Com que la clonació encara està en fase embrionària, aquest dissabte el meu nen va haver de triar a quina festa havia d’anar. En tenia tres però estava clar que triaria la de l’Abril, que, a part de ser cosina seva, resulta que és companya de classe i, sobretot, còmplice de tot tipus de trapelleries escolars. Pel que sembla, la fama dels cosinets a l’hora de muntar pollastres ja ha traspassat fronteres, no sé si m’enteneu. S’estimen molt, esclar, tenen una espècie de pacte de sang gairebé sicilià que els fa ajudar-se mútuament en qualsevol situació de perill que, tenint en compte la seva habilitat per conspirar, passa unes deu vegades al dia. Ara bé, quan estan junts i solets, la seva manera d’estimar-se és, com ho diria, semblant a la de Bruce Lee i Chuck Norris, que es veu que fora de pantalla també s’apreciaven moltíssim. Per això quan els pares de l’Abril van dir-nos que els cosinets es podien quedar a casa seva per passar la nit plegats un cop acabada la festa, vaig patir una mica no fos cas que la cosa s’acabés en punxa.

L’endemà, quan la tieta me’l va tornar, vaig respirar tranquil. La cosa havia anat molt bé, segons la seva benèvola versió. La versió del nen, però, va costar d’arribar. Estava mut i això, coneixent-lo, era com un fenomen paranormal. Ni tan sols l’excursió al quiosc va trencar el seu silenci. Això sí, sota les ulleres de sol que s’havia posat per primer cop es notava que havia sigut una nit llarga, amb poques hores de son, i que s’ho havia passat de conya. Finalment, fart de silencis, li vaig etzibar: “Ostres, Lluc, canvia aquesta cara de pomes agres, home”. La seva resposta va ser com un viatge al futur, un tastet del que m’arribarà d’aquí no gaire: “No estic enfadat, papa, estic de ressaca i punt”.