Som pares. I ara, què fem?

Als passadissos de la consulta del pediatre Francisco Bernabeu Mur una dona camina amb nerviosisme amb el seu fill de sis mesos en braços. La nit anterior el nen va vomitar i ara no sap si donar-li aigua o sèrum. A més, tampoc entén per què va patir aquesta indigestió. El Dr. Bernabeu ja està acostumat a aquestes escenes d’incertesa que pateixen les mares primerenques: “Les dones actuals tenen una gran formació acadèmica. Tot i això, mai les han preparat per a la maternitat”. Així, doncs, mentre antigament les mares ensenyaven a les filles tot el que s’havia de saber sobre la criança dels nadons, ara les dones passen directament del món professional al de la maternitat. Si a aquest punt se li suma que cada cop es tenen menys fills i més tard, “les mares acaben cuidant de les criatures com si fossin un autèntic tresor”.

Però, anem al principi de tot. A partir del moment en què una dona sap que està embarassada pot optar per diferents camins. Un exemple seria el d’Ariadna Soler, de 28 anys, que té un nadó de dos mesos. Des del principi de l’embaràs va decidir fer ioga per a embarassades i va buscar l’acompanyament d’una doula. De manera instintiva, també va practicar alguns punts de la psicologia perinatal, com parlar amb el nadó o posar-li música.

Segons Naiara Muñoz Puig, psicòloga infantil i juvenil de Psigma, “primer de tot la mare s’ha de conèixer, saber què vol, com s’imagina desenvolupant el rol de mare i quines pors li sorgeixen”. A tot l’enrenou intern que poden provocar aquestes qüestions, se li suma el fet que els familiars i amics també comencen a donar consells i a recomanar una gran quantitat de llibres i manuals, sense tenir en compte que el que és bo per a uns és totalment perjudicial per als altres.

Amb tants estímuls externs, les mares van veient quins tipus de criança li poden donar al seu nadó. Gemma Cayuela, de 32 anys, que té una nena de 2 mesos, es queixava que, tot i no fer gaire cas dels llibres sobre criança que li van regalar, quan anava a les classes de prepart li feien creure coses com que “si no dónes el pit, ets mala mare”.

Informació essencial

L’ideal, segons el Dr. Bernabeu, és allunyar-se d’aquests conceptes més personals i informar-se només sobre aspectes pràctics de la puericultura. “Saber sintetitzar la informació és el punt més important”, explica el pediatre. Carlota Lozano, de 29 anys i embarassada de cinc mesos, té clar que, tot i que li agrada informar-se sobre el que li vindrà, no s’ho vol agafar tot al peu de la lletra. “Sé que quan arribin els dubtes no consultaré cap llibre o revista, sinó que aniré directament a l’instint, la família i els metges”.

“Les iaies són les que donen millors consells”, confessa Eva Esplugues, de 32 anys i mare de bessons de quatre mesos. L’experiència, segons l’Eva, és fonamental, “però nosaltres escoltem, processem la informació i fem el que millor considerem”. El mateix opina Marta Bernabé, de 28 anys, que té una nena de cinc mesos. “Tothom et vol ajudar en aquesta nova experiència i arriba un punt en què cadascú t’explica la seva versió com si fos la correcta”. La Marta, atabalada, ha optat per refiar-se només de la seva mare i la seva germana, que té bessones.

El vincle emocional

“L’establiment d’un bon vincle en les primeres etapes garanteix un bon estat emocional al llarg del desenvolupament del nadó”, explica la psicòloga Naiara Muñoz Puig. Així, doncs, “la manera com es tracta el nadó en els primers mesos i durant tota la seva infantesa influeix en el desenvolupament de la seva personalitat”. Tot i que aquesta és una opinió molt estesa i amb gran part de fonament, el pediatre Francisco Bernabeu Mur opina que, mentre que troba correcte fer una criança amb afecció durant els primers mesos de vida, és bo parar-la al cap de vuit mesos. “És en aquesta edat quan hi ha la primera crisi de l’ésser humà, perquè el nadó s’adona que està en aquest món”. Segons explica el doctor, el nadó comença a patir emocionalment: té problemes per dormir, troba a faltar els pares si no hi són, té enrabiades o menja malament. Per aquest motiu, “en aquesta etapa els pares han de començar a posar límits i una educació més marcada, encara que el vegin només com un nadó”.

També pot passar com amb Ana Espinosa, de 39 anys, que té una nena de 5 mesos. Tot i ser partidària d’una criança amb afecció, després d’una molt mala experiència al part va estar un temps que no aconseguia sentir una proximitat especial amb el nadó. “Al principi et desesperes molt i estàs confosa, però a mesura que passa el temps la criatura comença a interactuar i tot és més fàcil i agraït”.

La Marta, que té una filla que encara no ha arribat als vuit mesos, confessa que a l’hora de la veritat només fa servir el sentit comú. “Un nadó de pocs mesos quan plora pot tenir gana, son, necessitat d’afecte o còlics, així que amb el temps ja vas sabent què necessita en cada moment”. Com a única tècnica per tenir-ho tot controlat ha optat per establir un horari perquè la petita s’adeqüi a la vida dels pares de la millor manera possible. “De moment intento banyar-la i donar-li les farinetes de fruites i cereals sempre a la mateixa hora”. Segons Bernabé, “la rutina i molt d’amor és una bona tècnica”. Això sí, conclou, “el més important és que la mare es cuidi molt, perquè si ella està bé, se sentirà forta, optimista i amb ganes de poder tenir cura del nadó”.

Mares d’ahir i d’avui

¿Les mares ho tenien més fàcil abans? Esther Codina, de 33 anys, embarassada de set mesos, creu que, “tot i que l’entorn laboral és menys comprensiu del que voldríem, ara les mares ho tenen molt més fàcil”. Sobretot es refereix al paper cada cop més actiu i implicat del pare en la criança del nadó. Una opinió contrària a la d’Eva Esplugas, que creu que abans era molt més fàcil, perquè les dones no treballaven i podien dedicar tot el temps als fills. Això sí, les dues coincideixen en el fet que ara hi ha més instruments i informació per criar-los.

Per últim, Gemma Cayuela suggereix que “els consells dels altres s’han d’escoltar fins a cert punt”, al marge de no deixar-se intimidar per frases negatives com: “Prepara’t perquè no paren de plorar”, “prepara’t per no dormir”, “prepara’t perquè ja s’ha acabat això de sortir...” Segons Cayuela, “aquestes sentències te les diu, sobretot, la gent que fa poc que ha tingut nens, però els familiars, com pares i tiets, sempre m’han dit que s’ha de disfrutar al màxim, encara que sigui cansat, perquè és una gran experiència”.

Mentrestant, a la consulta del Dr. Bernabeu, la dona amb el nadó en braços continua recorrent els passadissos plena d’interrogants. Al final, al pediatre només li queda l’opció de fer el que fa tants anys que ha après en la seva professió: desangoixar la dona i dir-li que les mares, per instint, ho fan bé.