Transgredir intel·ligentment

¿Hi ha alguna mare o algun pare d’adolescent que es pensi que el seu fill o filla no transgredirà mai, que complirà totes les normes i límits, que farà sempre el que és correcte i assenyat, que actuarà en tot moment com ells volen? Qui ho pensi és força probable que vegi les seves expectatives frustrades. A l’adolescència, la transgressió té sentit psicoevolutiu. L’adolescent necessita diferenciar-se de nosaltres, experimentar les seves pròpies formes de viure, posar a prova el que li hem transmès i forjar el seu propi criteri. Si hi sumem que el seu cervell necessita novetats i que veu més la gratificació que poden reportar-li determinades activitats que no pas els perills, la transgressió està pràcticament garantida. I gairebé ens hauria de preocupar més que no transgredeixin mai.

Això no vol dir que hàgim de promoure o fomentar la transgressió. El més natural és que en alguna ocasió els nostres fills i filles transgredeixin, però no hem de ser nosaltres els que els animem a fer-ho. El que sí que és responsabilitat nostra és educar-los perquè siguin prou conscients i perquè, si transgredeixen, ho facin intel·ligentment. Sense conseqüències irreversibles, irreparables o perjudicials per a si mateixos o per a alguna altra persona o cosa de valor. La nostra tasca és ajudar-los a discernir exactament on acaben la seguretat, la prudència, la intel·ligència i on comencen la inconsciència, la insensatesa o el perill. 

No és fàcil trobar el punt d’equilibri entre no instigar-los a transgredir i instar-los a fer-ho intel·ligentment si ho fan. Explicar batalletes de determinades transgressions nostres, encara que n’hàgim sortit ben parats, no és el més aconsellable, entre altres motius perquè no els fa cap falta que els inspirem per la tendència natural dels fills a voler superar els pares. I dir que no ho hem fet mai, ni tan sols si fos veritat, no garanteix que no ho facin. Tampoc cal mentir si ho hem fet, però on hem de posar l’accent si sorgeix l'ocasió de parlar-ne i considerem oportú fer-ho no és en l’acte de transgredir en si, sinó en el fet de no haver-ho de lamentar. La nostra mare ens va explicar fa ben poc algun episodi de transgressió juvenil que no hauríem imaginat mai, i ens va dir que s’havia esperat a fer-ho que ja estiguéssim fora de perill.