Quan en tens tres
El menor d’edat a càrrec número 3 té setze anys i la seva posició fa que gaudeixi de certs avantatges que els seus germans, especialment el mitjà, li retreuen constantment.
No em pregunteu com ha pogut passar, però ell sí que té ordinador i altres ginys a la seva habitació que els seus altres germans van tenir vetats. També té una targeta bancària per pagar les seves despeses, i per poder anar a comprar el que ens fa falta a casa sense haver de donar-li efectiu. I el nivell d’interacció familiar al qual està obligat és menor que en altres moments històrics de la nostra família. També és veritat que a casa ara s’hi està gairebé sol o acompanyat de manera interrompuda, tant per l’únic germà que queda a casa com pel progenitor de torn que té cura d’ell una setmana sí, una no.
Però també és cert que fins ara ha tingut una adolescència força amable i passadora. I que ara, quan em respon malament, o entro a la seva habitació i descobreixo que, en realitat, no ha endreçat tant com m’havia dit, o em fot un moc perquè li demano un petó abans de marxar o li recordo que cal dir hola, adeu, bon dia, bona nit, gràcies i perdó, o em desespero perquè no fa altra cosa que mirar pantalles i no sé com aturar-ho (gràcies, pandèmia, quin regalet més fantàstic...) i em torturo pensant que aquest tema se me’n va de les mans i que es tornarà un ens fred i digital, o deixa anar un disbarat sobre el feminisme, de sobte recordo les adolescències dels seus dos germans i respiro una mica millor.
Potser ells no estaven tan enganxats a les pantalles, però el nivell d’agressivitat verbal, de caos absolut a les seves habitacions (caos que encara continua en algunes habitacions, menys, però continua...), d’aïllament tipus revestiment de cambra cuirassada envers la seva progenitora o progenitor, de capacitat per fer-me suar la cansalada càrnica o vegana, era infinitament més gran. No vull dir que no l’hagi d’aturar, dialogar-hi, imposar-li límits o insistir que fem alguna cosa junts ("Mama, si em portes al teatre vomitaré") tot i saber que no la farem. Però vull ser justa amb ell, que m’ha pescat en massa coses cansada, i he decidit que li permetré ser un adolescentis comunis de manual. O més aviat que jo m’ho permetré, perquè ell, com a bon adolescent, farà el que li roti. I ben fet que fa.
