EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

El sopar

Es troben cada tardor. Ja fa uns quants anys que aprofiten els dies de bruixes i castanyes per fer un sopar i tornar-se a veure les cares, unes cares que malgrat els estralls del temps encara mostren les noies entremaliades que durant tant de temps van compartir classe a les monges. El primer sopar el van dedicar tota l’estona, entre rialles i estovalles, a recordar. Recordar la senyoreta que les renyava per anar massa pintades, el talòs a qui cap d’elles feia mai cas i ara té una empresa de maquinària industrial amb cinquanta treballadors; la noia tan poca cosa que se’n va anar al Senegal uns dies i mai més ha tornat, o aquell tan guapo que es va fer futbolista professional i surt de tant en tant a la tele.

Avui, en canvi, ja no cal repassar els companys de classe. Avui parlen d’elles tal com són ara. I, com sempre passa en aquests casos, una de les primeres coses que surt és el tema dels fills. Quatre de les cinc no en tenen i segurament no en tindran. Una ho va intentar tres vegades i no se’n va sortir, una altra no ha trobat encara un company per fer aquest pas i les altres dues senzillament no n’han volgut tenir. El bo del cas és la unanimitat de totes en un aspecte d’aquesta situació: la pressió constant i indecent per fer-les sentir incompletes, fallides, mancades d’alguna cosa imprescindible per ser feliç. I no parlen dels seus familiars més propers, aquests avis i àvies frustrats que ho deixen caure cada dinar de Nadal. No, aquests arriba un dia que veuen la incomoditat que generen les seves indirectes i assumeixen el que hi ha. Els realment impertinents són els desconeguts que et refreguen a la cara una llàstima plena de superioritat, homes i dones que no fan la mateixa cara de pena quan es troben un amic solter sense fills, gent que sense conèixer res de la teva vida (res, per exemple, dels avortaments espontanis o de les injeccions d’hormones que et deixen destrossada) l’envaeixen barroerament amb una pregunta que no toca i que els retrata com el que són, impertinents i casposos, incapaços d’entendre que hi ha decisions massa íntimes i personals per ser qüestionades de manera tan frívola. I com qui no vol la cosa el sopar s’acaba i abans d’anar a ballar fan un brindis, pel seu cos, un territori preciós i absolutament privat.