10/11/2021

Quatre gotes i un daiquiri

2 min

Quan els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) eren petits, els dies de pluja em feien ballar el cap. Ara que mentre escric l’article és hora d’anar a recollir criatures a l’escola i cauen quatre gotes, em veig a mi mateixa anys enllà, cagant-me en tot perquè cauen quatre gotes però no se sap si tipus quatre gotes i després ruixat o quatre gotes i si carreteges els paraigües de tres MEC te’ls menges amb patates. Dies de dubtar si enfilar cap a la placeta perquè l’energia encapsulada dins l’entorn escolar es deixés anar o si aprofitar l’excusa de les quatre gotes i enfilar cap a casa i encapsular-ho tot. 

Quan optava per aquesta segona opció de camí cap a casa em repetia que aquest cop sí, aquest cop passaríem una tarda de pluja idíl·lica; que servidora aquest cop estaria disposada a fer manualitats i que, fins i tot, provaria de fer-les una mica bé. O galetes. O ens pintaríem la cara. O faríem una festa improvisada sota la taula del menjador emulant alguna tribu inventada. 

Només travessar la porta algú que corria més que jo feia un rècord que riu-te’n tu de l’Usain Bolt i engrapava el comandament de la tele i l’engegava. A partir d’aquí esclatava el primer conflicte: arrossegar-los lluny de l’atracció visual ("però mama, si tu treballes a la tele!". "Sí, per això t’ho dic") cap a l’intent de muntar un esplai a casa ("quin pal, mama, jo no vull fer fang, ni pintar, ni fer galetes, me les vull menjar i prou"). Era una lluita aferrissada per atreure’ls cap al sentiment de comunitat que de vegades resultava i de vegades no. Quan resultava, resultava. Acabàvem cantant i ballant el Virolet Sant Pere com si fos Led Zeppelin o esclafant-nos ous crus al cap dins de la banyera, a veure què passava, o jugant a cartes o jocs de taula amb la mateixa passió que si fóssim en un casino de Las Vegas. 

Ara, quan no resultava (que eren moltes vegades...) em sentia com es devia sentir Ronald Koeman (t’entenc tant, Ronald), atrapat dins les parets confortables de casa meva (qui diu “casa meva” diu “Camp Nou”) emboirat, trist, fart, somiant amb un daiquiri a Honolulu. Jo el daiquiri me l’havia de pintar a l’oli, però tu que pots, Ronald, brinda per mi i per aquells dies de pluja (o futbol) infernals que, per sort, a casa meva (i casa teva) ja han passat a la història. 

stats