L’EXPLORADOR REPRIMIT

El puzle dels desitjos

Acaba el trimestre. Parlo amb mestres i professors sobre els plans de convivència que, una vegada més, han de redactar a la seva escola. Penso a escriure sobre el tema, però em poso a fer-ho l’endemà de les eleccions de la discòrdia. A més, serà una columna que veurà la llum a finals d’any, quan tothom fem transitoris propòsits de ser bones persones. No sé si es tracta de fer una proposta sobre com governar la classe o de com fer educació per governar la política. Sé que sempre es tractarà de fer a l’aula allò que els adults no fan a fora, de delegar en el professor la construcció simbòlica del ciutadà o ciutadana que no són ni els pares ni els parlamentaris que acabem d’escollir.

Però al gener farem plans de convivència i haurem de recordar quin és el contingut d’aquest concepte, malmès per la política, com molts d’altres. Conviure no vol dir no tenir conflictes, ni evitar el rebuig del diferent, ni no maltractar el feble. No es tracta de malviure tolerant-se. Conviure no ha deixat mai de significar viure amb. A la classe, va d’infants i adolescents que volen viure amb altres infants i adolescents. Llevat que l’opció oculta dels seus adults sigui que determinades categories no visquin juntes, que les classes s’agrupin per classe, família, origen, excel·lència, sexe, o que no hi siguin presents subjectes que distorsionen la falsa convivència.

A l’oasi de l’escola la convivència que construïm obliga, en primer lloc, que tot infant indiqui quina virtut té el seu company, aquella que el fa singular (no la taca respectable que el fa diferent). Després, fa descobrir allò que els altres estimen de la seva manera de ser. A continuació, treballem junts el descobriment de tot allò que es fa molt millor si es fa comunitàriament, junts, que si cadascú o cada grup va a la seva bola. D’alguna manera fem descobrir la inutilitat de l’egoisme. El pas següent vindria a ser la construcció del puzle dels desitjos. Com que volem viure junts, cadascú ha de poder posar una part del que li agrada, però no tot, i no ha de renunciar a massa coses. Es tracta de fer possible l’encaix, de fer quadrar les llibertats individuals que componen la llibertat col·lectiva. Finalment, es discuteixen les regles que s’han de respectar, les maneres d’arribar a acords i les maneres de tornar a decidir les regles de la convivència.

No. Que no els porti a engany. Parlo de l’escola, no dels pactes de govern.