I al final, fixa’t
Em va costar Déu i ajut que la major d’edat a càrrec (MEC) número 1 es fes seguidora del meu compte d’Instagram (@annamanso, ehem). He de dir que no hi havia vanitat en la meva demanda i vaig jurar-li que no li demanaria de poder seguir el seu compte privat. Hi havia una decisió pràctica. Com diu Juan Cardosa, faig moltes, moltes coses, i la majoria les explico als MEC però no totes, per no atabalar-los. Però m’agrada que sàpiguen de mi. No soc una progenitora com Meryl Streep, algú capaç de lligar-se Clint Eastwood i endur-s’ho a la tomba i explicar-ho als fills només un cop morta. Mare meva, si jo em lligués el Clint Eastwood dels Ponts de Madison! Ho sabria tothom!
El MEC número 2 va costar menys i de seguida va començar a actuar com un seguidor més. Però la MEC número 1 va accedir-hi remugant. Bé, no: cagant-se en tot. Però ho va fer i ara resulta que em mira els stories (gairebé tots) i em fa likes a moltes de les publicacions! I jo contenta, esclar.
El MEC número 3 són figues d’un altre paner. Ell va a la seva i si pot contestar els whatsapp amb una lletra no ho fa amb dues (“Com va?” Resposta: “b”). I, sincerament, ni ho intento. Però ell és el que està més per casa i la informació l’hi passo tota per la via analògica i veig que ho suporta amb prou estoïcisme.
Amb la roba i els amics igual. En teoria no es comprarien la meva roba ni morts de gana. Però la MEC número 1 es mor per aquella camisa meva rosa d’estampat print. I el meu abric groc peruà no se’l posaria mai però no va trigar a comprar-se un abric ella mateixa. I si perdo de vista alguna peça sempre sé on trobar-la: a la seva habitació. I tots tres gaudeixen ensenyant-me les seves novetats d’outfit i escoltant com a mi tot em sembla meravellós. I els amics, ah, els amics! Els fa nosa que sigui per casa quan la comparteixen (ara poc) amb els amics, però després resulta que quan ho fem estan orgullosos de dir-me que els he caigut tan bé. O em demanen que vagi al casal, que els seus amics volen parlar amb mi de no sé què.
O les aficions i el que els agrada. Com la cuina i els videojocs. Temes aparentment propis però que acaben sent punts de connexió, de conversa, de ganes de compartir entre nosaltres. Sempre he de pagar el peatge d’escoltar-me dir: “Ai, mama”. Però el pago de gust perquè, al final, fixa’t.
