Les noies volen guanyar
L’esport femení està vivint un gran moment i es necessiten més referents que mai, també per part de la ficció. Però no hi ha gaires sèries o pel·lícules ambientades en el món de l’esport protagonitzades per noies. Per això avui ens fixem en Big shot, una estrena recent de Disney+, que explica la història d’un equip de bàsquet femení i que té la particularitat que, a diferència d’altres, busca un públic familiar. Posa l’èmfasi en l’efecte que l’esport en equip (l’esforç, la disciplina, l’entesa amb les companyes) té en les vides de les jugadores i en el poder inspirador que ja sabem que el drama esportiu pot tenir en l’espectador quan està ben executat. El punt de partida és la caiguda en desgràcia d’un entrenador professional d’un equip universitari masculí, interpretat per John Stamos. El seu caràcter temperamental fa que acabi sent acomiadat, i es veu forçat a acceptar la feina de l’equip femení d’institut. Ja us podeu imaginar que aquest periple serà per a ell un camí cap a la redempció, i que malgrat que arribi a l’institut amb la idea d’alliçonar les jugadores, serà ell qui acabarà aprenent-ne i convertint-se en una persona millor.
Els ensenyaments i l’aprenentatge van en les dues direccions. La sèrie treu de la diferència generacional entre l’entrenador i les jugadores molts elements per fer que treballar junts sigui un esforç per a tots. Big shot té una virtut poc habitual en les sèries familiars: està ajustada al seu públic però no renuncia a ser complexa, amb personatges que tenen múltiples capes i interès per parlar de manera matisada sobre temes com ara l’autoestima de les jugadores i la seva relació amb el cos o l’estatus social. L’humor és molt més blanc que el de Ted Lasso, i el drama molt menys intens que a Friday night lights, però captura tan bé com aquestes dues sèries el paper de l’esport dins i fora del terreny de joc. El bon paper del repartiment femení, en què destaquen especialment Nell Verlaque i Tiana Le, acaba de fer molt efectiva una sèrie que no inventa res que no hàgim vist abans, però que sap utilitzar molt bé els punts forts del seu gènere per aconseguir que ens impliquem en l’equip de les protagonistes. En pocs episodis les acabareu animant com si fóssiu a la graderia.
