La justícia de les notes

S’acosta el final de curs i als professors ens toca posar notes. Sempre tenim el dilema de si el resultat final és l’adequat. A vegades per a bé i a vegades per a mal. Quan un alumne acaba amb una nota que consideres inflada o superior als seus mèrits tens la sensació de no haver aplicat uns criteris prou adequats. I si acaba suspenent un alumne que consideres treballador i bona persona, no pots evitar que et sàpiga greu.

Hi ha cursos en què decidir la nota final és més complicat i determinant que d’altres, com a quart d’ESO o a segon de batxillerat. Tenim fama, entre els alumnes mateixos, de regalar les notes; que en l’última decisió ens estovem massa, i en certa manera és veritat. Sempre estem amb aquella frase del “En tot cas, ja el suspendrà la vida”, i amb la limitació de les places per als repetidors. Sovint he marxat de vacances d’estiu amb sentiments contraposats. Quan ens reunim a les avaluacions sempre anem més enllà de la fredor de les xifres. Pensem en les persones que hi ha al darrere. Coneixem moltes coses de les seves vides. Sabem que un alumne necessita més nota per entrar en determinats estudis i sempre hi ha un professor, o més d’un, que l’hi apuja. També s’aproven assignatures penjades d’altres anys amb certa lleugeresa per evitar mals majors. Potser això ens fa abaixar el nivell d’exigència, i moltes vegades ho he pensat així, però a vegades, per molt poc, saps que el seu futur pot canviar del tot.

Recordo fa anys que un alumne no va aprovar el batxillerat per molt poc; els professors vam ser inflexibles, el noi ja repetia, i no fa gaire me’l vaig trobar i em va dir que al final es va rendir i ho va deixar córrer, i que des de llavors feia feinetes treballant en grans magatzems. Sempre has de donar males notícies a algun alumne que aprecies, i no et deixa indiferent que s’ensorri davant teu i esclati a plorar. Intentes creure que tu has fet tot el que has pogut, i que ell o ella també havia d’implicar-s’hi més, per descomptat.

Per a un futur immediat es proposen altres maneres d’avaluar, sobretot en el cas de l’ESO, que és un terreny adobat als experiments, però pel que m’ha semblat només s’intenta fugir de la justícia de les xifres per caure en la complexitat d’un sistema massa dispers que, suposo, el que intenta és millorar resultats a partir de la mateixa realitat.