De llàgrimes i estels
Deia Rabindranath Tagore que “si plores per haver perdut el sol les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”. Una idea que potser aniria bé recuperar quan veiem com la canalla i els adolescents i joves estan reaccionant amb intensitat psicològica i verbal planyent-se del que ara no poden fer: sortir, anar amb la colla, trobar-se, havent d’assumir unes restriccions que són col·lectives. Els hem de fer veure que no és només pel bé individual sinó pel bé comú. Potser estem perdent uns privilegis, que veiem normals i que consideràvem un dret, quan el cert és que moltes persones del nostre voltant, amb qui compartim la ciutat, l’escola i fins i tot la classe, no els tenien.
De fet, és lògic que pensem en la nostra pèrdua abans de pensar en les dels altres, i per això sentim aquestes ressonàncies emocionals i la tendència augmentada a experimentar símptomes ansiosos i depressius, propensió a enfadar-nos i tenir reaccions poc reflexives davant la situació que ens toca viure en temps de pandèmia. Però potser ens cal una mica de calma i mirar de viure amb més serenitat -i sobretot amb menys victimisme- el que ens està passant.
¿Com és que hem educat el nostre jovent amb una mirada tan poc àmplia de la realitat? Per què ens veiem com el centre del món i després tenim dificultats a l’hora d’assumir frustracions per poder viure de manera més serena situacions com la d’ara? Certament, la situació és molt extrema, però és transitòria per a nosaltres; no ho és, en canvi, per a moltes persones que estan vivint sense tot això que ara hem perdut. Podem pensar com ho viuen perquè quan es pugui recuperar més llibertat, continuaran sense tenir-ho. Fer esport, tenir instruments de música, una casa amb condicions, oportunitats culturals i un llarg etcètera són privilegis que no podran tenir perquè, al marge de la pandèmia, viuen amb moltes dificultats. Quan s’acabi aquesta pandèmia les desigualtats s’hauran accentuat i hi haurà més persones, més famílies que ho tindran pitjor.
Potser, encara que ens entristeixi la situació que vivim, cal que vegem que aquesta incertesa que ens atabala és l’habitual per a les persones que viuen situacions injustes i precàries; i és per això que cal que tinguem una visió més àmplia i reflexionem no només lamentant les nostres pèrdues sinó, sobretot, pensant en les dels altres.
