Tinc gana
Anar d’excursió sempre és un plaer. Tant se val que sigui al costat de casa o a l’altra punta del món, la qüestió és ventilar la vida familiar, espolsar la rutina del teu nen quan surt d’escola, la de sofà, tauleta i tele que el té gairebé catatònic. Per això és necessari sortir, ensenyar-li que hi ha un món no virtual, que té olors i gustos, un món amb gent de debò, amb nens desconeguts que t’ajuden a espantar coloms o a empaitar esquirols.
Tots els pares coneixem els avantatges de fotre el camp, d’escampar la boira quan arriba el cap de setmana. És igual que el nen es cagui just abans de sortir o que la nena foti una marranada perquè vol portar la nina i el cotxet de la nina i el vestit de la nina. Encara t’agafen més ganes d’anar a la platja o a la muntanya o a qualsevol indret on els puguis deixar lliures per fotre’s de lloros, lliures perquè et demanin un sobre de cromos dues hores seguides i després que els llencin a terra perquè tots estan repetits. Tot això ho entomes amb optimisme i bonhomia, esclar que sí, perquè com a mínim ho fan en un decorat diferent, amb actors secundaris que et miren amb cara esgarrifada i entre bronca i bronca pots gaudir, encara que sigui per un instant, d’una posta de sol o d’un carreró decorat amb balcons florits. I llavors, quan estàs convençut que res et pot trencar l’alegria, arriba el moment més temut, el forat negre. Arriba l’hora de dinar.
La litúrgia de l’hora de dinar és sempre la mateixa. Esteu caminant pel poble fent broma, quan algú de la família diu la frase fatídica: “Potser que anem pensant a buscar un lloc per menjar”. En sec tot es gira com un mitjó. El nen ja no riu, ara plora perquè està cansat de caminar i vol anar a coll. I tu, que no tens ganes de traginar el nen a coll, tries el primer lloc que veus. Però la teva senyora diu que no, que aquest és massa cutre, i el següent massa car, i el de més enllà fa pudor de fregit. I així poden passar hores, amb els nens cada cop més cansats, la dona amb més gana i tu més cremat. El final d’aquest sainet és sempre el mateix. Acabar a la taula d’un pub de mala mort, amb tothom de morros, menjant una hamburguesa rància amb patates fregides i jurant-te per tots els sants que el proper diumenge abans de sortir el primer que faràs és reservar restaurant.
