28/11/2020

Un constipat diferent

2 min

La seqüència, de tan repetida, ja ens la coneixem de memòria. S’inicia sempre amb la mateixa frase maleïda: “Em pica la gola”. Tot és sentir aquestes quatre paraules i preparar-nos per al que vindrà. Primer serà una petita ronquera que farà baixar un semitò la seva veu ja de per si inestable. Dels galls polifònics passarem a una imitació impecable de Rod Stewart i abans d’haver acabat el dia el seu apèndix nasal, engelosit, agafarà el relleu transformant-se en una aixeta mal tancada plena de mucositat semilíquida. A partir d’aquí arribaran les corredisses de la cuina a la seva habitació, amb infusions i sucs de llimona amb mel, evitant ensopegar amb l’empedrat de mocadors rebregats que han brotat miraculosament de terra.

Si la cosa acaba aquí, tot serà més o menys controlable i plàcid. Però també hi ha l’opció que li baixi al pit i llavors ja ens comencem a amoïnar i ens acusarem mútuament d’haver extraviat el Ventolin de la farmaciola i a mitjanit, aprofitant que hem d’anar al lavabo perquè ja tenim una edat, traurem el nas i pararem l’orella per comprovar que respira com cal. I l’endemà serà quan li farem posar el termòmetre digital cada deu minuts i ens emprenyarem com mones perquè mai l’encerta i diu que està a trenta-quatre i mig, com si fos un amfibi o un habitant d’Alaska.

Però aquest cop no, aquesta vegada tot ha estat ben diferent. El constipat de cada tardor ha tingut una tensió i una intriga dignes d’una sèrie de Netflix. D’entrada, l’escola ens l’ha tornat a casa a les primeres de canvi, com si fos un iogurt caducat. Tot seguit hem hagut d’anar a fer-li una PCR, que per si encara no l’heu patit ja us aviso que és una experiència traumàtica plena de basques, angúnies i amenaces de vomitar els macarrons del dinar. Després arriba l’aïllament i preguntar-li cada hora si té l’olfacte intacte, una tensió que s’allarga durant dos dies llargs com un dia sense pa. Dos dies de repassar la bústia del correu electrònic compulsivament i, si hi ha sort, rebre amb una alegria desmesurada un negatiu i celebrar-lo com si fos una matrícula d’honor. I, finalment, poder fer servir la frase que hem volgut dir tots aquests dies: “Au, vinga, endreça’t l’habitació i baixa a parar taula, que ja no saps què fer per fer campana”.

stats