28/11/2020

Amb l’escola no n’hi ha prou

2 min

El retrocés en l’ús social del català és d’una evidència aclaparadora, especialment entre els adolescents i joves de l’àrea metropolitana de Barcelona. Hi ha raons demogràfiques, però no són les úniques. Només tinc espai per parlar d’una: la de l’oferta audiovisual en català. Els joves es mouen per la xarxa i miren vídeos amb el mòbil, i sèries a les plataformes. Tot en anglès o en castellà. Com que no van al teatre i llegeixen poc, el català només és la llengua de casa, l’escola i els amics que el parlen. I si són de famílies castellanoparlants, només els queda l’escola.

El futur de l’idioma passa per l’ús que en fan els joves. Ha de ser atractiu com a vehicle de cultura i entreteniment. Si volem fer-hi alguna cosa, és imprescindible apostar per una oferta audiovisual realment atractiva i no confiar-ho tot a TV3, perquè el món dels joves no és a les cadenes convencionals. La producció audiovisual, un sector que té magnífics professionals, està en una situació crítica. I resulta bàsic per prestigiar la llengua i, de passada, el país. Dinamarca, Israel i Suècia ho han entès així. Aposten per l’audiovisual i venen les seves sèries de TV a tot el món. El món ha canviat molt, i ja no podem anar dient que som el país de Gaudí, Casals o Miró. Ens aniria millor si fóssim capaços de fer alguna de les sèries daneses, sueques o israelianes que veuen els més joves.

A Dinamarca, les subvencions a la producció audiovisual -amb especial èmfasi en el cinema infantil i juvenil- superen els 80 milions d’euros. A Catalunya, les subvencions al sector audiovisual van ser, el 2019, de 8 milions. Els danesos són només cinc milions, i no són deu cops més rics. Aquí invertim deu vegades menys i, a sobre, només el 20% de les produccions que se subvencionen són en català. El resultat és que gairebé la meitat de les pel·lícules amb més recaptació als cinemes de Dinamarca són daneses. Aquí, cap ni una. De 20 milions d’entrades venudes, només 50.000 (dades del 2017, darrer any publicat a Idescat) són de pel·lícules en català. Una inversió forta en el cinema i les sèries en català, i més encara si respongués a polítiques d’igualtat de gènere, seria un pas més important que el que va representar l’aparició de la televisió catalana als anys 80. A més de ser un sector econòmicament potent, és l’únic que pot salvar l’idioma de veure’s, aviat, en la situació de l’occità o de l’irlandès.

stats