Aprendre, ser i conviure amb imatges
“Primer ens vam haver de documentar, saber de què anava el nostre tema. Després, veure pel·lícules que descrivien amb imatges el que nosaltres volíem dir. Escriure no era fàcil. Els colors, l’enfocament, la llum o les ombres podien dir unes coses o unes altres”. S’obren els llums de la sala i la protagonista és interrogada sobre les escenes que acabem de veure, sobre el sentit d’haver marxat de casa, enrabiada amb la mare. “Quan m’enfado, demano d’alguna manera perdó, tot i que sé que tornarà a passar... i sempre puc tornar a casa”.
Som a la Filmoteca. Alumnes de diferents escoles s’expliquen entre butaques les seves pel·lícules. “Hem tancat el pla perquè volíem que la seva mirada parlés del que estava sentint. Però es feia de nit i havíem d’obrir el pla i que es veiés tota la ciutat”. Això que explico és una part de la possible crònica d’una llarga experiència educativa: 'Cinema en curs'. És una proposta pedagògica que, des de fa més d’una dècada, aproxima el llenguatge cinematogràfic a escoles i instituts. Però no com una activitat entretinguda més sinó com un projecte pedagògic integrador (planificar, buscar informació, dominar tècniques, estudiar altres exemples, expressar-se, comunicar...).
Soc en una sessió en la qual una dotzena d’escoles i instituts públics s’ensenyen mútuament el resultat d’un curs de feina i s’expliquen que, sense saber-ho, han coincidit en la imatge pròxima que enfoca unes mans. En un cas són les mans en tensió d’un casteller. En l’altre, la fràgil mà del noi d’onze anys que aguanta els diners robats perquè no en té per anar de colònies amb la classe. Parlen de símbols! Cineastes implicats en la comunitat i l’escola els han ajudat a descobrir com fer-ho amb bona tècnica. El seu professor, la seva mestra, experimenten com allò que era difícil a la tutoria és ara gairebé espontani. “Volíem expressar les emocions, que el cinema ens parlés al cor. Quan fas d’actor t’han d’entendre. És com si passessis la teva pedra a un altre”.
Vaig pensant en els discursos buits sobre el treball per projectes o l’aprenentatge cooperatiu. “Treballar amb 35 companys i que tot surti bé no és fàcil. Cada grup ha escrit, filmat i muntat un trosset de la pel·li. Després hem hagut de sumar-ho tot i fer que sigui de tothom”. Marxo pensant en les coses meravelloses que fan les escoles i que lluny que queden de l’escola oficial.
