Angoixa, fòbies i tabús
Fa un parell de setmanes vaig participar en la presentació de l’informe elaborat per Obertament sobre ansietat, depressió i el seu tractament en els mitjans de comunicació. I vaig parlar en primera persona igual que ho he fet en aquesta secció per explicar que he tingut trastorns mentals com un atac d’ansietat o fòbia a conduir. Soc una ferma defensora de la imperfecció perquè la visc dia a dia en mi mateixa. Un dia em llevo i descobreixo que toca pintar-me-les. I un dia em llevo i m’adono que l’ansietat, hola què tal, torna a ser allà, traient la poteta.
Això és el que em va passar a finals d’abril, durant el confinament. La vida personal se m’havia complicat per totes bandes i l’ansietat va tornar a aparèixer. Aquell vespre recordo que estàvem veient la darrera pel·lícula del Tarantino amb el major d’edat a càrrec (MEC) número 2 i l’ansietat m’estrenyia l’estómac i la respiració. I el cap començava a anar-me a cent per hora, dient allò tan tòpic en aquests casos: he vingut i no marxaré. Jo sé que és mentida. Que això no passa, que l’ansietat ve i marxa. Per això vaig optar per fer la sueca i no fotre-li ni cas i també per dir-li al MEC número 2 que jo no tenia el millor dia de la meva vida i que Tarantino no m’estava ajudant gaire. Vaig dubtar sobre si explicar-li el motiu o callar-m’ho. Però no va fer falta. El MEC va tancar la tele i vam marxar a descansar, que en realitat era el que més necessitava en aquell moment. I l’endemà tot va ser molt més suau. I el dia següent encara més.
El mateix dubte el vaig tenir aquest estiu mentre conduïa per un coll de muntanya, tornant de vacances amb els MEC número 2 i el 3, i aquelles altures se’m van entravessar. Quan em passa això jo continuo conduint. No em poso en perill ni a mi ni a ningú i ho faig perfecte, només que condueixo més a poc a poc. Vaig avisar els passatgers que reduïa la marxa i a ells els va afectar tant (tan poc) que es van adormir.
La conclusió de tot plegat és que davant dels meus dubtes ells, els MEC, aporten la certesa que saben que soc imperfecta i que em passen coses, pors i angoixes, i que no els importa. Ho viuen amb naturalitat i sense tabús. I m’alegra. No sabeu com m’alegra. Perquè em descarrega del pes de no haver de posar-me malalta, que puc fer-ho, ja sigui del cos, de la ment o de l’ànima. Quin gran invent, la imperfecció.
