23/02/2022

Alegria

2 min

És dissabte a la nit i una dona ens engalta una pregunta a uns quants progenitors: ¿l’instint maternal o paternal es té de fàbrica o es pot provocar? A mi em descol·loca perquè, sincerament, mai m’ho he plantejat. I per les reaccions dels altres, tampoc. Qui ens ho pregunta no té clar si tenir menors d’edat a càrrec (MEC) o no. D’entrada, de ganes no en té. El que fa és escoltar la demanda de la seva parella. I a mi em surt ser contundent i dir-li que no és cap obligació tenir-ne. Que després els MEC no tenen etiqueta de retorn com si fos una torradora comprada a internet que no t’acaba de convèncer. 

A la primera pregunta en segueix una altra: si n’estem contents. I torno a parlar sense embuts. Sí, molt. Però hi ha moments durs i oblidables. Hi ha dies en què he volgut tirar la tovallola. En què el fantasma del penediment ha rondat com un voltor... Veig que em mira estupefacta, però no m’aturo. Reitero que n’estic contenta. I encara continuo especulant que si no es té clar, si no es vol, els moments duríssims ho deuen ser més. Admeto que m’espanta que algú es vegi ficat en aquest sidral de tenir MECs sense vocació, sense que la decisió surti de molt endins, i per això no em callo res. Que després no em vinguin a dir que no vaig ser sincera. 

Però ara que han passat uns dies vull explicar que ser progenitora també m’ha portat molta alegria. Que no tot és culpa, cansament, caos, desorientació i tota la pesca. La maternitat em comporta una alegria de diferents graus. Com aquella que sento ara quan camino envoltada de tots tres en les rares ocasions que els puc ajuntar i fer-los caminar plegats. La sola presència dels seus cossos, ja grans, a prop meu, m’emociona. Tenir-los al costat. Que existeixin i hagin crescut i que gairebé tots em passin d’altura. Amb ells em sento acompanyada i protegida de les adversitats més fondes. 

També hi és l’alegria que em van donar de petits, amb la seva energia desbordant, i les abraçades com aquella que em va fer el llavors petit dels MEC quan va morir el meu pare i sabia que estava tristíssima. I els seus petons “de concurs”. O les estones dins el llit fent el mandra tots plegats. O tants i tants moments de riure descordat. No soc nostàlgica. Però és just reconèixer l’alegria que hi va haver i la que encara hi ha. 

stats