Reflexions sobre la literatura útil

Els meus pares no són lectors. Entrarien en aquella majoria de catalans que no tenen aquest costum. A l’escola vaig ser dels que els va costar molt aprendre a llegir. Va ser la meva àvia que m’hi va ajudar amb paciència i dedicació, fins al punt que per la comunió em van triar per fer les lectures. Ho recordo com un acte de superació personal. També recordo el primer conte que em van publicar als catorze anys. Em va fer molta vergonya que la professora de castellà el llegís en veu alta davant dels meus companys.

Aleshores pensava que arribaria a ser un gran escriptor sense haver llegit gairebé res. Amb prou feines les lectures obligatòries de l’escola, alguns Tintins i uns quants Astèrixs. Com a alumne feia moltes faltes. No només em deixava els diacrítics, sinó que la varietat d’errors era simptomàtica d’alguna mancança de la qual no era encara conscient. Durant uns anys vaig ser un alumne amb notes mediocres, fins que vaig aprendre a estudiar. Va ser justament el professor de filosofia, i director del centre, qui amb les seves classes genials em va despertar les ganes de ser escriptor.

No em vaig fer lector fins que vaig entrar a la universitat. A cada classe, sobretot les magistrals de literatura, em queia la bava escoltant els experts, que a més d’omplir-me de coneixements m’obrien la imaginació i les ganes de devorar més obres. Vaig comprar molts llibres que no eren matèria d’examen. Vaig ser conscient que havia d’incorporar determinats autors cabdals de la literatura per poder entendre de què anava la vida. A partir d’aquí no he parat de llegir ni d’escriure. M’agrada fer-ho encara que em costi hores de son i ningú m’hi obligui.

Ara, com a docent, quan em deixen al batxillerat, amb les míseres hores de les quals disposo amb els gairebé quaranta alumnes que tinc a l’aula, els intento transmetre l’emoció i la passió dels autors i les obres que el departament decideix. El més normal és que després no llegeixin ni escriguin mai més, com bona part dels seus pares. Tot i així m’esforçaré per plantar-los la llavor de la literatura amb l’esperança que fora de classe creixi i s’encomani. Miraculosament sempre en surten alguns, encara que ho tinguin tot en contra. Molts pregunten per a què serveix la literatura. Jo els dic que per no res, i per tot.