Jugar a pales

Si algun dia em concedissin l’opció de tenir un superpoder, tinc molt clar quin triaria. Demanaria poder emetre a distància una descàrrega elèctrica a un col·lectiu que empudega les platges del nostre territori. Em refereixo als jugadors de pales, aquest subgènere tòxic que, com els microplàstics, cada estiu rebrota incontrolat a les costes catalanes. No patiu, no desitjo electrocutar-los del tot, en tindria prou amb enrampar-los prou perquè se’n vagin a Roland Garros o a una pista de pàdel envoltada de metacrilat i deixin d’emprenyar.

Sí, ja sé que la solució a aquesta dèria meva pot semblar molt dràstica. Que hi ha altres espècimens dignes de ser castigats, com els aixafatovalloles o els que posen trap a tot drap, però ja em perdonareu que focalitzi la meva ira en aquests Rafels Nadal de pa sucat amb oli. Tot és veure’ls inutilitzant deu metres de terreny a la vora de l’aigua i venir-me unes ganes terribles d’enviar-los a un gulag siberià. Perquè, desenganyem-nos, els jugadors de pales no practiquen la seva irritant litúrgia per fer esport. Ho fan per pur exhibicionisme.

No en conec cap que no estigui convençut que tota la platja sencera està pendent dels seus cops de revés o de la seva precisió amb el drive. I si us he de ser sincer, en part tenen raó. La gent que jeu a un radi de vint-i-cinc metres del seu Wimbledon particular està molt pendent d’ells. Però no pas pels intercanvis de pilota dels seus cossos danone, sinó pel fet irrefutable que més tard o més d’hora ens fotran la piloteta als morros. I sí, tot seguit ens demanaran perdó, però són unes disculpes falses, perquè si realment els sabés greu molestar-nos se n’anirien ells i les pales al fons marí, passada la boia groga, on podrien matar-se a palades sense tocar els collons a ningú.

Ja ho sabeu, doncs, aneu alerta si jugueu a pales i em veieu a prop. Tret que formeu part d’un subgènere concret, el dels pares que juguen amb els seus fills, aquests pobres desgraciats que com a molt fan dues palades abans no han d’entrar a l’aigua bruta i recollir la piloteta. Ja sé que emprenyen igual i que fallen més que una escopeta de fira, però no cal castigar-los més. El mal de ronyonada que s’emporten a casa de tant ajupir-se és pitjor que qualsevol descàrrega de volts, per molt desmesurada que sigui.