Festa major
Quan tornes a casa uns dies i és festa major és com tornar a veure ta germana i que sigui el dia del seu aniversari. Tot plegat és encara més alegre, més expansiu, més exagerat. A Tarragona sembla que la gent s’hagi estat preparat tot l’any perquè arribin aquests dies de finals de setembre. Fins i tot la xafogor de l’estiu ha donat pas a una brisa de mestral que sembla que t’empenyi amablement carrer major amunt cap al sarau. Són deu dies de festa dedicats exclusivament a fer de tarragoní, un esport del qual som especialistes i que consisteix a passejar per carrers, avingudes i places i trobar-te gent coneguda. I és aquest esport nacional el que més em fascina de la meva ciutat.
Aquesta habilitat que tenim per fer cent metres i en aquesta distància tan esquifida trobar-te els veïns del pis de dalt; la Belén i el seu home, ell vestit de matalasser i ella encara amb crosses perquè es va fer mal a la cama; la Natàlia i la seva nena, la Candela, cadascuna amb la seva Begudeta penjada al coll pujant de pressa perquè arriben tard al seguici petit; el Siscu i la seva neboda, la Martina, que ja és més alta que jo, esperant que baixin els pilars caminant; el Domingo amb la seva bonhomia infinita, amb el seu nen al costat, el Guillem, amb qui creem un vincle molt especial després de passar més de vint minuts cantant cançons de Soy Luna; el Lluís Brujita, que ha perdut la família per la plaça de la Font i et fa una d’aquelles abraçades seves que et diuen que li fa il·lusió de debò veure’t; el Sergi i la Sònia amb les bessones, cada dia més guapes, ell vestit de lila a punt per fer de folre per al tres de nou i ella amb la samarreta verda dels diables, preparada per descarregar tot de pólvora; la Noe, que s’enfada perquè no et pots quedar a fer el vermut, o la Nuri, que et convida com cada any a ca sa filla per veure com entren el braç de Santa Tecla a la catedral mentre mira el cel i s’emprenya amb Sant Pere per aquest costum tan seu de fer ploure tot just ara.
Fer Santa Tecla és encantar-te a cada racó, badar contínuament, saber quan sortiràs però mai quan arribaràs al lloc, o com deia el poeta, desitjar que el camí sigui llarg, ple d’aventures i sobretot ple de coneixences. Ves que Kavafis no fos de Tarragona...
