Coses d’aquí
No fa gaire vaig escriure aquí sobre arbres anglesos i els vaig comparar amb els urbans, esquifits i mal podats de la meva terra. Com que penjo l’article a les xarxes, sovint rebo comentaris que m’ajuden a aprendre l’ofici i un d’ells em va fer reflexionar. Em preguntava quines coses m’agraden del meu país. No ho podria assegurar però em va semblar que el comentari tenia un pòsit de retret, com si pel fet de comparar de manera crítica certs aspectes de la vida a Catalunya amb la d’Anglaterra estigués menystenint les meves arrels. La veritat és que mai he paït bé aquest xovinisme cofoi que troba immillorable i superior tot el que és nostrat -no puc evitar trobar-lo reduccionista i empobridor-, com tampoc no entenc els que viuen fora del seu territori i es passen el dia rondinant pels nous costums que s’han trobat al país d’acollida.
I així és com ara, amb tot un mes per davant, em ve de gust parlar de les coses que m’agraden d’aquí. D’entrada, el primer que em ve al cap és el menjar. Enyoro els préssecs sucosos i les cireres ben madures, els vermuts casolans amb olives farcides i escopinyes caríssimes, les gambes de Tarragona, les anxoves de l’Escala i un bon arrosset d’aquells que et deixa tip per a tot el dia i et demana una migdiada de pijama i orinal. També m’agraden les passejades per les pinedes amb olor de mar i els camins de ronda, la sensació deliciosa de mandra obligatòria amb un bon llibre oxigenant-te el cervell o els sopars a la fresca. I passejar de bon matí o al capvespre just on les onades es desfan i empaiten la sorra de la platja, deixant que l’aigua salada el mulli els turmells. M’agraden els plans imprevistos, les retrobades inesperades, la gent que està igual però diferent, els carrers amb banderoles que anuncien la festa major, els cossos ondulants sota els vestits i les nits estelades que es van despintant a poc a poc quan es fa de dia i arrossego el meu insomni dels trons.
Només hi ha una cosa que no m’agrada gens. Comprovar que el meu adolescent, el que porta tot l’any desitjant venir, porta dos dies tancat a casa i fent el de sempre, quedant virtualment amb els amics que ara té a tres-cents metres de distància. Sort en tinc que a aquest ritme demà se li acabaran les dades i haurà de fer vida mediterrània i sortir al carrer. O això, o li tallo l’internet.
