FAMÍLIES... PARLEM-NE

Assetjament o convivència?

Per què costa tant d’assumir el rol adult en la construcció de la convivència? Per què no sembla que sigui la base de tot el procés educatiu? El protagonisme no és de la canalla, és de les persones adultes, a qui se’ns suposa socialitzades i que sabem conviure.

Així doncs, en aquesta missió educativa, hauríem de començar pels fets, i després posar paraules al que fem. Per començar, a casa, però sobretot a l’escola, que és on realment es fa el procés de socialització en el marc del grup: a l’aula, a l’entrada i a la sortida d’escola, al pati. En tots aquests moments la canalla es relaciona i pot aprendre a conviure.

En totes les relacions hi ha matisos: simpaties, antipaties, afinitats i divergències. Aquest és l’aprenentatge que anirem transmetent als fills. Els ajudarem a anar ampliant vocabulari , però no només en clau de problema, sinó de protagonisme de tots plegats.

Però sembla que anem en direcció contrària i comencem pels problemes, com si no en fóssim part, i els focalitzem, sempre que podem, amb una mirada individual: mira què ha fet. Estem posant, de nou, paraules en el vocabulari infantil, paraules que no arriben a entendre i que fem servir amb molta frivolitat, cosa que genera en les criatures més desorientació que coneixement i comprensió.

Tenint en compte aquest context, per què no posem altra vegada les paraules i el sentit al seu lloc? Per què no parlem d’amistats, de relacions, de matisos, de la necessitat de parlar, en lloc de posar etiquetes a la gent: Víctima, Valent, Xivato, Assetjador, Guaita i...? Per què a l’adult no el motiva conviure amb la canalla? Per què no aprofitem totes les oportunitats per estar gestionant el grup i creant un bon clima en què tots siguin inclosos per igual? Cal aprendre les habilitats socials tot convivint, perquè ningú no neix sabent relacionar-se i les relacions es donen en el grup.

No hi ha perfils de criatures a les quals puguem atorgar un qualificatiu, ni positiu ni negatiu. Podem aprofitar les estones al parc no només per vigilar-los, sinó per ensenyar-los fets i paraules que afavoreixin les relacions i els matisos. Cal fer que el grup sigui el marc on puguin construir, amb l’acompanyament adult, unes pautes de relació que siguin la base del present i del futur.