JAUME CELA & JULI PALOU

La nit

Hem acabat de llegir la primera part de La trilogia de la nit, d’Elie Wiesel. Al pròleg, François Mauriac manifesta que els lectors d’aquesta obra haurien de ser tan nombrosos com els del Diari d’Anna Frank. Coincidim amb ell, si més no per una raó tan trista com és que aquesta lectura ajuda a entendre que, de vegades, la vida només por reflectir la mort.

Al final de la seva narració, quan se situa fora dels camps d’extermini, Elie Wiesel explica que es va es voler veure al mirall i que no hi va trobar res més que un cadàver que des del fons d’aquest mirall el contemplava. La lliçó és evident: per a l’home que ha viscut la nit, la llibertat és una aparença. Aquest home no disposa de la força necessària per sostenir un sentiment, encara que sigui el d’odi o el de la venjança.

Els ulls són el mirall de l’ànima. I l’ànima pot quedar colgada sota la inhumanitat de la qual som capaços els éssers humans. Una inhumanitat que no té aturador. Narracions com La nit evidencien que el somni de l’home occidental, de l’home de les Llums, no anava en la bona direcció, perquè la lògica de la raó també pot ser perversa. Més cultura i una capacitat més afinada per comprendre la física del món no han comportat una millora en la manera d’habitar-lo.

Gosar la vida

Sempre hem estat del parer que no tothom s’hauria d’ocupar de l’ofici d’educar. L’obra de Weisel n’és una prova. El que anomenem l’ofici d’educar requereix un compromís que queda en evidència a les darreres línies de La nit. Si l’experiència del que hi ha d’inhumà en el ser humà pot fer sentir la mort en vida, qualsevol mestre o professor ha de transmetre el sentiment que hi ha una possible vida i que cal esforçar-se per viure-la.

No ensenyem història, ni matemàtiques, ni llengua, ensenyem la força de la vida que poden transmetre cada una d’aquestes àrees del saber. També la música, evidentment. Sabem de la nostra finitud i de la nostra capacitat per justificar el mal. Aquestes lliçons estan ben narrades, ben apreses. A nosaltres, que tenim l’ofici d’educar, ens toca moure’ns en la direcció contrària, perquè quan els ulls es mirin al mirall puguin trobar, més enllà de tot defalliment, la força per créixer en l’àmbit de l’humà. Eduquem perquè el fons del mirall retorni sempre la vida.