No, no sé nedar. Ja sé que fa riure, però què voleu que us digui, no hi ha hagut mai manera d'aprendre'n. Ves que un dels motius no fos el primer dia que em van portar a un curset. Suposo que anaven per feina i no volien perdre el temps, però la manera de saber el nivell de cada alumne va ser llançar-nos a la piscina, així, a la brava, i veure com ens en sortíem. Jo sortir, el que se'n diu sortir, només vaig fer-ho quan un monitor em va rescatar de fons pel ganyot. Des d'aquell dia l'aigua m'ha fet més por que una pedregada. Prou que ho han intentat amics i coneguts, però tots diuen que estic tan garratibat que és impossible, per no parlar d'aquesta mania que tenen de fer-me ficar el cap sota l'aigua, que, creieu-me, és una de les experiències més contra natura que us podeu imaginar.
De resultes d'aquesta frustració em vaig entestar a aconseguir que el meu fill no fos com jo, que no es passés les tardes d'estiu a la platja o a la piscina resignat a remullar-se els turmells com fan les padrines. Va costar bous i esquelles, també us ho dic, es veu que això de ser un gat escaldat dins l'aigua és genètic, però per sort ara els mètodes d'aprenentatge no freguen el sadisme com en el meu temps i els monitors tenen una paciència infinita i una mà esquerra especial per fer-los perdre la por a l'aigua. Això sí, han calgut tres anys llargs de curset per poder-lo veure en una piscina sense braçals, sense esglais ni crits que fes el favor de tornar a la part que no és fonda, és a dir, on es mor de fàstic son pare esquivant matalassos en forma de Bob Esponja. Per fi aquest estiu ja ho hem aconseguit: el nostre infantó ja fa de peixet per les piscines municipals d'arreu del país sense fer patir son pare. Bé, no estaria malament que trigués menys estona a treure el cap de sota l'aigua cada cop que busseja, però el que m'amoïna més ara és una altra cosa. I és que des que sap nedar ja no vol jugar amb mi, ja no vol fer guerra d'onades ni lluites d'esquitxades. Ara als tres segons ja el tinc a l'altra punta de la piscina fent el cafre amb sa mare o amb alguna persona normal que no necessita fer peuets a terra per remullar-se. Ja té pebrots la cosa, tants anys obligant-lo a aprendre una cosa i al final aquesta cosa fa que s'allunyi una mica més de mi. Ves que no sigui una lliçó de vida. O, ben mirat, ves que no sigui una altra cosa. Potser és hora que aprengui a nedar d'una punyetera vegada.
