TRINITAT GILBERT

Sóc mare primerenca

A ser mare se n'aprèn sent mare. Ana Giménez ho té claríssim. Avui la seva filla, la Mariona, té 17 mesos, i durant tot aquest temps en què l'ha fet créixer ha tingut temps de fer i desfer, d'equivocar-se i de rectificar. "Tinc clar que amb un segon fill faria algunes coses diferents de com les vaig fer amb la Mariona", diu. Quines?

"Vaig deixar de donar-li el pit massa aviat, em penso". L'Ana havia de tornar a la feina quan la Mariona fes els 8 mesos, i quan just havia fet els 6 va deixar de donar-li el pit perquè s'anés adaptant al canvi que viuria dos mesos després, quan la seva mare fos a la feina. "Ara m'adono de la ximpleria que vaig fer; tothom em deia que la nena s'havia d'anar desenganxant de mi, que era millor fer-ho amb temps, perquè no li vingués tot de cop". L'Ana reconeix que es va deixar portar per les paraules que tothom li deia, i ara, amb el temps, pensa que no va fer bé. "Al segon fill li donaria tot el temps que jo volgués el pit, sense pensar en res més".

Esclar, quan ets mare primerenca, l'entorn, farcit de màsters en fills, es veu fort per opinar i per fer-te caminar per la seva llera. "La meva parella i jo adormíem la Mariona als braços, perquè ens agradava. I també la posàvem a dormir al nostre llit, sobretot els dos primers mesos. Doncs no cal que repeteixi els comentaris que em vaig sentir dir".

L'Ana pensa que potser hauria allargat més el llit compartit amb la filleta, però era tanta la pressió que als tres mesos van canviar la Mariona al seu moisès. "I no va passar res, va dormir-hi perfectament". I és que hi va haver un moment que l'Ana deia: "No patiu, que quan tingui 16 anys segur que no voldrà dormir amb nosaltres, mentrestant ho aprofitem".

I el més important, l'angoixa. Els primers mesos de la Mariona l'Ana els va viure amb un sentiment de culpabilitat i angoixa molt fort. "Em pensava que tot ho feia malament, que no en sabia prou, i em creava ansietat". I reconeix: "No saps com ets com a mare perquè tot just ho estàs descobrint, i mentre ho estàs fent sents comentaris de tot tipus". Els primers mesos de la criatura "van ser els més difícils emocionalment". Això sí, arriba un moment que "et construeixes com a mare, que ho tens tot molt clar". És el moment que penses que amb una segona criatura esmenaries totes les coses en què et vas equivocar amb el primer. Segur.

Un parell

Per la seva banda, Tina Vallès va estrenar el títol de mare primerenca fa tres anys. Les seves bessones, la Mar i l'Alba, faran P-3 al setembre. "Quan en tens dos de cop tot va molt més ràpidament", diu. Per exemple: "Conec mares que amb el seu primer fill han pogut comptar quantes dents i queixals li han sortit; jo, amb les dues, no he comptat res, perquè prou feina tens amb tot el dia a dia".

N'aprens més ràpidament, a ser mare, però, tot i això, també comets errors. Esclar. "Ens vam comprar dues motxilletes per portar-les a passejar els primers mesos, i de seguida ens vam adonar que no servien per a res". La Tina i la seva parella es posaven una criatura en una motxilla cadascú i sortien a fer un tomb. Ara bé, quan un dels dos tenia l'esquena cruixida, s'adonaven que no podien passar la criatura a l'altre, que ja en portava una altra de penjada. Així que sovint els tombs amb motxilletes es transformaven a tombar per una illa de cases i tornar cap a casa a buscar el cotxet.

Un altre dels errors que la Tina recorda és la compra del tummytub , una banyera per als primers mesos. "Per a les famílies amb un únic fill deu anar molt bé, però per a nosaltres va resultar un fracàs, perquè no les podíem banyar les dues alhora, sinó per torns, i llavors tot era més lent".

I la tercera despesa inútil de mare primerenca va ser la babycook . "Està pensada per a la mida d'una criatura, però jo havia de preparar dos purés al mateix temps". No li servia. I cuinant cuinant, la Tina va veure que fent-ho a la manera tradicional, amb les seves olles i cassoles, no es perdia temps. Tot al contrari, ella en guanyava, perquè en feia de la mida que necessitava: doble.

Ara bé, un dels encerts de ser mare primerenca de bessons és que la Mar i l'Alba no van passar pel cabàs ni pel moisès. Directament van dormir en un llit-bressol que encara tenen avui. "No és perquè en sabéssim molt, sinó que per espai i per despesa ens havíem de saltar el primer pas". Després, amb els mesos, s'han adonat de l'encert.

La Tina, com l'Ana, la mare de la Mariona, també recorda l'angoixa dels primers mesos, que potser no li feia viure la maternitat amb la felicitat completa. "A més, amb bessones, estava amb l'una i tenia l'altra al cap". Com si mai no pogués estar "prou satisfeta o completa" perquè necessitava mirar-se-les "totes dues al mateix temps".

Ja ho diu la Tina: amb bessons, tot va més ràpidament, n'aprens a una velocitat multiplicada, perquè si la primera es constipava, corria al pediatre. Quan la segona repetia els símptomes de la primera, ja no corria perquè ja sabia el protocol que havia de seguir. Malgrat això, la Tina, que és d'apuntar-s'ho tot en llibretes, manté la llista dels dubtes que va formular en les primeres visites al pediatre. Quan just les repassa, després de gairebé tres anys d'haver-los escrit, riu: "Com ha de ser la textura de les caques: pastosa o granulada?; com he de netejar-los les lleganyes?; com puc saber si tenen fred o calor?; com els tallo les ungles?; quan tenen singlot, hi ha cap postura per fer-los que els passi?; amb quanta antelació puc deixar preparat un biberó?" Tot ho apuntava, la Tina. "Encara avui tenim una pissarra a la nevera, amb una graella de dilluns a divendres, en què ens apuntem si han fet caca o no". Organització pura.

Finalment la Tina troba un encert el fet d'haver consultat llibres. El gran libro de los gemelos , de Coks Feenstra (Ed. Médici), li ha servit per saber què són els còlics, "desesperants", diu, per deixar els bolquers -ara hi esta immersos-, i les rebequeries. A més, també ha llegit els llibres del pediatra Carlos González. A ser mare se n'aprèn fent de mare i també llegint.