Portar el fill al psicòleg no és cap drama

Si el nostre fill té mal al queixal el portem al dentista sense dubtar-ho. Si té molta tos i mocs correm ràpid al pediatre perquè el curi. Però i si pateix pors, agressivitat, hiperactivitat o passivitat, per posar alguns exemples, ¿per què ens costa tant que el visiti un professional competent? Portar el fill al psicòleg no és cap drama i, segons els experts consultats, quan es detecta malestar i patiment de l’infant aquesta consulta s’hauria de normalitzar, com es fa amb altres professionals.

Román Pérez és psicòleg i psicoanalista amb 33 anys de professió i membre del grup de treball de psicoanàlisi amb nens del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC). Reconeix que “els pares són els principals detectors dels problemes de l’infant i amb l’infant; són les persones que més coneixen la criatura”. “De vegades és l’escola o el pediatre qui ho detecta, però són els pares els responsables de prendre la decisió de buscar ajuda quan detecten que hi ha malestar i patiment del fill o dels que l’envolten”. I com s’expressa aquest patiment? “En una gran varietat de fenòmens, manifestacions i símptomes, com ara pors, tristor, agressivitat, passivitat, insatisfacció general... Després caldrà descobrir-ne les causes, els conflictes que són en el fonament, que tenen relació amb la construcció psicològica personal del nen i amb els vincles familiars i socials”, apunta. Per exemple, “la falta d’atenció i la hiperactivitat no són el problema sinó la seva expressió, que té valor de llenguatge”. “El problema podria ser que el nen se sent poc atès pels seus pares; que li falta la seva presència i la seva contenció”, exemplifica el psicòleg.

“Seria desitjable que consultar un psicòleg clínic fos tan normal com visitar altres especialistes. Però és un fet que el camp de la salut mental desperta resistències, pors i rebuig, cosa que no passa amb altres professions”, subratlla. Pérez detalla que fer un tractament psicoterapèutic és “una situació excepcional, respon a la particularitat d’una família i d’un infant”. “Durant uns mesos o uns anys -destaca- esdevindrà part de la quotidianitat familiar, però és una situació que té caducitat”. Com a membre del grup de treball de psicoanàlisi amb nens del COPC adverteix que és “delicat prolongar un tractament amb un infant, quan és un subjecte en construcció i sempre canviant, que necessita fer els seus processos en el si de la família i del seu àmbit social”. “Sovint són els pares els que necessiten tenir un espai d’anàlisi i reflexió sobre les seves funcions, i canviant ells aconsegueixen que l’infant millori la seva situació”.

El psicòleg és un entrenador?

El psicoanalista Román Pérez, com a representant del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC), té clara la resposta. “La psicoteràpia no és un entrenament. El psicòleg clínic treballa en el camp de la salut mental i en el benestar emocional de l’infant. No és un entrenador, ni un ensinistrador de nens, ni un educador, ni un metge”, afirma. “Davant de l’infant cal que es presenti com a tal, com a psicòleg, sense cap subterfugi com ara professor o amic de la família. Es tracta de la salut mental i del benestar emocional de l’infant i dels seus pares; la dimensió psíquica és el que està en joc”, afirma. A més, “els pares són part essencial en aquest procés”. Treballar amb la infància, diu Pérez, implica treballar amb els pares, “la principal referència en la vida de l’infant”. Els pares “han d’estar disposats a revisar aspectes personals, lligats a la seva funció materna i paterna, per afavorir els canvis a nivell familiar i amb el nen”.

Els primers que ho han de normalitzar són els mateixos pares. “Han de reconèixer que hi ha obstacles en el funcionament familiar i que han de recórrer a un servei o a un professional. Consultar el psicòleg clínic sempre comporta una ferida narcisista per als pares i per al nen. És també una cosa que pertany a la família, que és privada i íntima. No es tracta de fer-ho públic ni d’exhibir-ho, però tampoc cal amagar-ho i negar-ho. Cal respectar la intimitat del fill, i no explicar-ho a tothom, sobretot si el nen no vol”.

DIFERENTS EDATS I NECESSITATS

El psicòleg i director de comunicació de www.psicologiaymente.com, Jonathan García-Allen, reflexiona que “els problemes psicològics o els trastorns mentals també s’han de tenir en compte en edats primerenques perquè un tractament eficaç condicionarà positivament el futur d’un infant”. García-Allen alerta que, “si el problema es deixa passar i no es tracta d’una manera adient, les conseqüències poden ser negatives i els símptomes es poden anar agreujant”.

Els motius de consulta més habituals depenen de l’edat. Dels 0 als 6 anys els problemes i els conflictes van vinculats al desenvolupament. Román Pérez enumera els principals: “Dificultats en les adquisicions, particularment del llenguatge, però també d’aspectes d’autonomia i d’adquisició d’hàbits (son, esfínters, alimentació, separació dels pares, socialització), i qüestions emocionals (agressivitat, insatisfacció permanent, pors, angoixes, passivitat)”. Pérez alerta que habitualment la problemàtica és multifactorial i hi ha una combinatòria de símptomes. Dels 6 als 12 anys l’infant “ja té un aparell psíquic propi, si tot ha anat prou bé”. “Aleshores, consulten el psicòleg per dificultats en els vincles amb els altres nens o amb els adults, per impulsivitat o passivitat, per qüestions emocionals (agressivitat, angoixa, tristesa), i per dificultats d’aprenentatge”, matisa.

Aquest psicòleg del COPC apunta que les consultes són més freqüents a partir dels 4-5 anys, aproximadament. “Són nens a qui els costa adaptar-se a les exigències de l’edat, respondre a l’autoritat i a l’ordre familiar i, segons com, també al social”.

LA PRIMERA CONSULTA

Com és la primera consulta? “Hi assisteixen els pares a explicar el que els amoïna, el que els preocupa del fill, dels vincles que tenen amb ell. En aquesta o aquestes entrevistes inicials amb els pares, se’ls explica la metodologia de treball que se seguirà i es treballa la manera d’implicar el nen en el procés de consulta. També hi ha una primera consulta per a l’infant, que és molt important perquè estableix els fonaments del vincle infant-psicòleg”, detalla Román Pérez. Aquest vincle s’estableix a partir del “llenguatge propi de l’infant, de com s’expressa, del joc i del dibuix”. “Són eines molt útils que ens donen informació”, explica.

Abans d’aquesta primera trobada, els pares han d’explicar a l’infant quines són les causes per les quals aniran al psicòleg. “És important fer-ho per ordre d’importància i prioritzar els aspectes més rellevants”, conclou Román Pérez.

Principals motius per portar el fill al psicòleg

El psicòleg i director de comunicació de www.psicologiaymente.com, Jonathan García-Allen, enumera els principals motius per portar un menor al psicòleg:

• Trastorns generalitzats del desenvolupament: trastorn autista, trastorn de Rett, trastorn d’Asperger
• Trastorn de l’aprenentatge: de lectura o escriptura, del càlcul
• Trastorn de les habilitats motores
• Trastorns de la comunicació: del llenguatge expressiu, trastorn fonològic, tartamudeig
• Trastorns per dèficit d’atenció i comportament pertorbador: TDAH, trastorn negativista desafiant, trastorn dissocial
• Trastorns de la ingestió i de la conducta alimentària
• Trastorns de tics: síndrome de La Tourette, trastorn de tics
• Trastorns de l’eliminació: encopresi i enuresi
• D’altres: ansietat per separació, mutisme selectiu, moviments estereotipats