NATÀLIA COSTA

La criança en el mirall de la literatura

Les grans novel·les del segle XIX ja mostraven una profunda comprensió de l’ànima humana i la criança

Carlos González aborda en el seu nou llibre com ha evolucionat la criança dels fills / GETTY Zoom

¿Abans es criava millor els fills o les regles eren massa estrictes? ¿Som més avançats del que ho érem abans, o hem anat enrere i més enllà? ¿Què posen de manifest personatges de Charles Dickens com Oliver Twist, Pip i David Copperfield, o creacions de Victor Hugo o Herman Melville? El llicenciat en medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autor d’'Hablando de niños. Un apasionado recorrido por la crianza en la literatura' (Espasa), Carlos González, avalua com ha canviat la societat i la manera d’educar en la literatura, i conclou que a les pàgines del seu llibre hi viuen nens que són estimats, reben l’atenció dels seus pares i avis i es creuen amb persones bones i afables, tot anticipant-nos maneres d’educar presents des de l’inici dels temps. Considera que es tendeix a pensar que avui som “oberts, comprensius, tolerants i igualitaris, mentre que al segle XIX la gent era classista, masclista, beata, intolerant i maniquea”. Amb la perspectiva de la criança que li han donat les novel·les del passat, González assenyala que la gran literatura l’ha obligat a renunciar als seus prejudicis i a afirmar que en l’antiguitat també s’hi troba la modernitat: “Tendim a pensar que la nostra pròpia època, potser més exactament l’època en què vam ser joves, és la millor, i que les anteriors eren una porqueria”. Ens agrada pensar que som més liberals, més cosmopolites, més generosos, més oberts de ment, més progressistes que els nostres avantpassats, “però sovint no és així”. González, autor d’exitosos llibres com 'Mi niño no me come, Ser padres' i 'Bésame mucho: cómo criar a tus hijos con amor', constata que a la literatura anglesa del segle XIX es van escriure algunes de les millors novel·les de tots els temps, i que els grans escriptors mostren sovint una comprensió de l’ànima humana superior a la de molts psicòlegs. Per a ell, els autors d’aquelles novel·les ja sabien molt bé que “l’home és fill del nen”, i que no es pot entendre una persona adulta sense conèixer el nen que va ser, i defensa aquesta opinió basant-se en el fet que moltes grans novel·les del XIX van començar explicant, de vegades llargament, la infància dels protagonistes: “L’adult no sorgeix del no res, la nostra infància influeix sobre la nostra personalitat, conducta i creences”.

El pediatre explica que no sembla concebible que algú pugui humiliar, maltractar o ignorar un nen havent llegit Dickens, perquè tant aquest autor com George Eliot descriuen molt bé les necessitats, angoixes i preocupacions dels nens, i mostren ben clarament la diferència entre uns pares i mestres afables o comprensius i uns altres de violents i tirànics: “Després d’haver llegit les seves obres, qui humiliï o maltracti un nen s’ha de sentir enormement ridícul”. Al marge de Dickens i Eliot, les seves reflexions es basen en obres d’autors com Victor Hugo, William Shakespeare, Jane Austen i Alexandre Dumas, i hi desfilen personatges com Pinotxo, Tom Sawyer, Gulliver, Tarzan, la Sireneta i la balena Moby Dick.

González assenyala que la gran literatura l’ha obligat a renunciar als seus prejudicis i a afirmar que en l’antiguitat també s’hi troba la modernitat

NO SOM MÉS LLESTOS QUE ABANS

“No som ni més llestos ni més nobles que els que ens van precedir”, reivindica González, i considera que molts dels dubtes que assalten els pares i mares d’avui trobarien bones respostes a les grans històries de ficció. “A les grans novel·les del passat pots veure que molts dels dubtes que t’assalten com a pare ja s’havien plantejat fa segles, i que unes respostes ja semblaven més raonables que d’altres”, explica González, que avisa: “No podem renunciar a la saviesa acumulada al llarg dels segles” i fer com si només el present tingués les respostes. Malgrat tot, també subratlla que aquestes grans novel·les del passat han sigut una forma d’entreteniment, tot i que, com passa amb les bones pel·lícules, et permeten aprendre coses sobre la vida i la condició humana. Una de les conclusions del seu recorregut per l’evolució de la criança a través de la literatura és que la manera d’educar que ha estat present des de l’inici dels temps és l’amor, una forma “natural” de relacionar-se entre pares i fills. Malgrat això, considera que la transmissió de la cultura familiar, les creences i els patrons de conducta està “molt debilitada” i els nens passen més temps amb els seus professors, la televisió i internet que amb els pares.

ESCOLA DESDIBUIXADA

Per a la vicedegana d’educació de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-Universitat Ramon Llull (URL), Anna de Montserrat, els últims vint anys han sigut dues dècades de grans canvis socials que han influenciat també en l’educació i en el marc de la família. N’assenyala com a responsable la falta de referents propis de la societat postmoderna, que defineix com a “fluctuant, mòbil, canviant, inestable, efímera, inabastable, veloç, tecnològica”, i que considera que fa emergir multiplicitat de maneres d’entendre l’educació de les noves generacions. Això és fruit de la consciència de la fragilitat del present i, per això, comporta “patiment” i falta de referències sòlides on agafar-se. Aquest escenari dibuixa una situació que fa que les famílies, també diverses, fluctuants i inestables en estructura, vulguin ser protagonistes en l’elecció del tipus d’educació que volen per als seus fills. “Tot i que l’escola continua sent l’estructura d’acollida fonamental per a l’educació i la instrucció dels infants i dels joves, les famílies volen incidir cada vegada més en l’educació, i les funcions de l’escola queden desdibuixades respecte a les que tenia en temps passats”. Per a De Montserrat, també doctora en pedagogia, l’escola ocupa un lloc important en l’educació de les noves generacions, però ha democratitzat les seves funcions i ha diversificat les seves propostes.

"Les famílies volen incidir cada vegada més en l’educació, i les funcions de l’escola queden desdibuixades respecte a les que tenia en temps passats”

Anna de Montserrat - vicedegana d’Educació de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna - URL

Sobre el model actual, considera que “la irrupció de la democràcia en l’educació posa en crisi models arcaics de relació jeràrquica en què l’autoritat es confonia amb l’autoritarisme o el poder”. Per a ella, l’escola i les famílies com a institucions socials educatives per excel·lència es veuen irremeiablement atrapades en aquest canvi de paradigma, en què la tecnologia té molt a dir. Per exemple, la irrupció de les xarxes socials “ha canviat les dues dimensions antropològiques fonamentals: l’experiència de l’espai i l’experiència del temps”, i també ha canviat la idea del que és públic i del que és íntim, col·locant la persona en l’abisme. També ha canviat la manera de relacionar-nos amb els altres i el llenguatge. I per a ella, l’educació no pot menystenir aquesta irrupció de la tecnologia i “l’ha de normalitzar en els entorns d’aprenentatge on sigui necessària”. Sigui com sigui, la criança continuarà pivotant sobre l’amor?