De llet, tu no en pots prendre

Se’n té una imatge distorsionada. Popularment es creu que una al·lèrgia alimentària causa uns quants esternuts seguits, que és propi de la primavera, i que no és gens greu. I no és així. “Una al·lèrgia alimentària és un funcionament erroni del sistema immunitari que ha decidit que un aliment (en realitat, una proteïna) és un enemic que ha de combatre. I hi combat, però d’una manera desproporcionada”, explica Fernando Jaime Soler, de l’associació d’al·lèrgics alimentaris i al làtex de Catalunya, Immunitas Vera.

La “desproporció” fa que els símptomes siguin diversos i que puguin “arribar a comprometre la vida de la persona amb al·lèrgia”, continua Jaime Soler. “Els símptomes poden ser ràpidament progressius i poden provocar una reacció greu que, en un mínim percentatge, pot arribar a ser mortal”, afegeix ara la doctora Ana María Plaza, cap de la Secció d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica de l’Hospital Sant Joan de Déu.

Dit això, encara cal un altre aclariment, que és diferenciar l’al·lèrgia de la intolerància. “Intolerància i al·lèrgia tenen en comú que s’ha de controlar estrictament la dieta, però l’origen i els símptomes són diferents: fins i tot un intolerant té un llindar de tolerància”, diu Fernando Jaime. Per la seva banda, Ana Maria Plaza aclareix que “alguns tipus d’al·lèrgies alimentàries són d’origen hereditari, però no és necessari que els progenitors tinguin la mateixa”. Dit amb unes altres paraules, una criatura amb antecedents per part de mare, pare i germans de qualsevol malaltia al·lèrgica “té moltes possibilitats, fins a un 40%, o un 80% si es tracta dels dos pares, de desenvolupar-ne una, com ara alimentària, d’asma o rinitis”.

CONTROL ESTRICTE

CONTROL ESTRICTE En la vida diària les famílies que tenen criatures amb al·lèrgies alimentàries no abaixen mai la guàrdia. A casa, “controlen els aliments que compren i en busquen de segurs, que vol dir que l’etiquetatge i la realitat coincideixin”, diu Soler. La dificultat important “són les traces, les restes d’un aliment que poden contaminar un producte”. De vegades el fabricant “es cura en salut i alerta dels perills, les traces, quan potser no cal, però hi ha vegades que caldria que avisés i no ho fa”.

Una al·lèrgia alimentària “no és un caprici”, en paraules de Jaime Soler. Un petó fet a una criatura amb segons quin tipus de maquillatge també pot provocar una reacció, pel contacte dèrmic amb la proteïna de l’aliment al·lèrgic, contingut en aquell producte de cosmètica. I qui diu maquillatge també diu “sabó de dutxa o altres sabons”. De manera que, a casa, “familiars i amics han de controlar tot el que menja, toca i inhala l’infant, perquè per inhalació també n’hi pot haver, de reacció”. A mesura que van creixent, els nens ho van entenent, i arriben a no acceptar res “que no hagi sigut supervisat per les persones que en tenen cura”.

Però quan el nen arriba a l’escola, “el neguit augmenta”, afirma Fernando Jaime Soler. “Quan els pares han après a controlar l’al·lèrgia a casa, el nen comença a passar moltes hores amb altres persones, envoltat de companys amb les manetes plenes de restes de menjar, i de material escolar”, que també pot ser focus de perill.

A l’escola “els nens al·lèrgics han de disposar d’un kit de medicació d’emergència, perquè es pugui començar la medicació tan bon punt comencin els símptomes”, comenta la cap de la secció d’al·lèrgia alimentària de l’Hospital Sant Joan de Déu. A més, esclar, els al·lèrgics han d’evitar de totes totes l’aliment que els provoca l’al·lèrgia.

I A L'ESCOLA?

I A L'ESCOLA? Evitar l’aliment en una escola pot convertir-se en una odissea, però sovint no és ni per mala voluntat ni per mala praxi. “Des d’Immunitas Vera sempre intentem col·laborar amb els centres escolars aportant-hi professionals, guies, eines i recursos per aconseguir una escolarització segura i inclusiva alhora”. Un altre ajut cabdal és el protocol del departament d’Ensenyament per a l’alumnat amb al·lèrgies alimentàries i al làtex, que té com a punt de partida la seguretat física per a l’alumne i la seguretat professional per als mestres. “A partir d’aquí cada escola i família en fa un de personalitzat, en què descriu els símptomes, la medicació, la manera d’actuar -explica Soler-. La nostra feina amb fills amb al·lèrgies és informar, formar, tranquil·litzar i col·laborar amb els centres i també la resta de les famílies”.

Per sort, les directives europees sobre etiquetatges han avançat i han deixat enrere els estudis d’investigació que havien de fer els pares per identificar els aliments descrits sota denominacions tècniques o numeracions homologades: l’E-270 és l’àcid làctic. L’H-4511, el caseïnat sòdic. I molts més. “Amb el reglament europeu d’informació alimentària UE 1169/2011 ha d’estar tot ben clar i amb una declaració obligatòria dels 14 aliments al·lèrgens. A més, la tipografia de l’etiqueta també s’ha de diferenciar clarament, amb un tipus de lletra i color diferents”, aclareix Jaime Soler. La mateixa normativa obliga tots els establiments que ofereixin menjar a informar sobre si els plats contenen alguns dels 14 aliments de declaració obligatòria.