Quan un germà fa ombra a l'altre

La Ivet té vuit anys i és la germana gran d'en Quim, que en té quatre. Són germans, però no s'assemblen gens de caràcter: la Ivet sempre ha estat tímida i observadora i en Quim és espontani i xerra pels descosits. La germana gran va viure els típics moments de gelosia amb l'arribada del petit, però des que aquest va començar a parlar a poc a poc s'ha anat fent més reservada.

Sense voler-ho, en Quim ha començat a fer ombra a la Ivet. A les trobades familiars i d’amics, el petit acapara l’atenció de tothom: és divertit i seductor i sempre fa riure. A l’escola, fins i tot els companys i companyes de classe de la gran coneixen el petit i el saluden efusivament pels passadissos del centre. Els pares ja fa temps que noten que fins i tot a casa, la Ivet passa desapercebuda i l’altre sembla el rei de la festa. No saben ben bé com actuar, els agradaria que tots dos poguessin mostrar-se i fer-se sentir igual perquè tots dos tenen molt a aportar, però tampoc poden canviar la manera de ser dels seus fills.

La relació entre germans és una de les primeres que viu qualsevol ésser humà i aquesta és la base de les relacions socials que tindrà en un futur amb la parella, els amics o els companys de feina. És una relació transcendental i que, a més, durarà anys.

La família és una microsocietat i com en tota dinàmica de grup és normal que es donin relacions on els uns fan ombra als altres. Cadascú té el seu paper segons les seves característiques personals i de caràcter. "El nostre rol com a educadors és acompanyar els infants, fer-los comprendre els seus trets d’identitat i reivindicar-ne el costat avantatjós. No hi hem de projectar cap expectativa, sinó estimar-los tal com són i incondicionalment", explica Montse Caselles, psicòloga que actualment treballa com a referent de benestar emocional comunitari als centres d'atenció primària de Tremp, Sort i el Pont de Suert.

Les relacions fraternals on un eclipsa a l'altre són més habituals de veure entre aquells germans que es porten pocs anys de diferència. "Quan un fill neix durant els dos primers anys de vida genera el vincle amb els seus progenitors. Si arriba un nou membre a la família durant aquest període, és normal que els pares no tinguin el mateix temps de dedicació ni per l'un ni per l'altre", assegura Caselles.

Cal estar atents i detectar quan passa perquè sempre va acompanyat d'emocions. El que fa ombra augmenta la seva autoestima i s'empodera, o també creix el seu grau d'exigència i, per tant, apareix l'ansietat. En el cas de qui se sent eclipsat, hi ha una pèrdua de confiança en si mateix i pot acabar vivint emocions relacionades amb l'ansietat, la depressió i fins i tot l'autolesió en els casos més extrems. "De vegades són relacions no sanes que acaben en abús i fins i tot violència verbal", comenta.

Quin ha de ser el paper dels progenitors

Perquè aquestes situacions no es donin, com a pares podem educar, però és cert que hi ha una part que hem d'entendre i assumir que no depèn de nosaltres, sinó del seu caràcter. Però sempre hi ha coses que podem fer per ajudar-los a equilibrar la relació.

Si els fills són molt seguits, és important que els dos progenitors dediquin temps i espai a cadascuna de les criatures separadament. Si són infants més grans, és més fàcil que entenguin la situació i generin empatia per les necessitats de l'altre.

Montse Caselles assenyala: "Com a pares hem de tenir clar que no hem de prendre part ni per l'un ni per l'altre. Hem de mantenir la calma, si hi ha conflicte cal separar-los i sobretot tenir una actitud sempre d'escolta activa i validar les emocions dels nostres fills i filles. Continuar posant límits i entre tots buscar una solució perquè entre ells pugui haver-hi entesa". I afegeix: "Hem d'entendre que els nostres fills són diferents i, per tant, no els hem de comparar mai. Cal vigilar molt el nostre llenguatge. L'educació surt de l'autoeducació".

Tania García, educadora sociofamiliar i escriptora especialitzada en temes d'educació opina que cal comprendre que en tota relació "sempre hi ha conflictes i necessitats diferents". "Però el més important és veure com els estem acompanyant. Perquè és comú veure pares que se'ls fa un munt i acaben educant amb crits, amenaces, comparacions o posant etiquetes, i això no hi ajuda", assegura.

García, que també és autora d'Hermanos. Educar la relación entre tus hijos de l'editorial Vergara, afirma que en les relacions familiars sempre hi ha un tema de "favoritisme", que no té per què anar lligat amb "l'ordre d'arribada del fill, ni el gènere, sinó més aviat per un tema de semblança física o interessos comuns". "Com a pares hem de ser honestos amb nosaltres mateixos, reconèixer aquest favoritisme i evitar demostrar-lo davant dels fills", conclou aquesta educadora.