Fimosi? Adherències? Calma i paciència

No passa res: que un prepuci estret o adherit al penis els primers anys de vida no preocupi a ningú. Els pediatres aconsellen paciència -molta- perquè, a poc a poc, quasi sempre, la pell que recobreix el penis (en moltes cases, la tita) va adquirint mobilitat fins a poder-se enretirar del tot i descobrir el gland; tot això sense que el nen hagi de passar pel quiròfan i sense que els pares l’hagin d’ajudar, més enllà de la higiene, amb els exercicis que el membre permeti sense forçar-lo gens. El pediatre Carlos González escrivia fa poc en aquestes pàgines: “No s’ha d’enretirar el prepuci d’un nen abans que es desenganxi per si sol. No s’ha de fer fluixet, i encara menys amb força”. Alertava els pares d’una pràctica mèdica tan caduca com l’operació precoç, la “cruel maniobra coneguda com l’estirada”, que “no és normal” ni -deia- s’ha de permetre. Alimentats pel tabú de la sexualitat dels infants, els dubtes, tòpics, mites, malentesos i mitges veritats sobre la qüestió s’esvaeixen amb l’ajuda d’una veu professional.

Carlos Rodrigo Gonzalo de Liria dirigeix el Servei de Pediatria de l’Hospital Maternoinfantil de la Vall d’Hebron; també és investigador en medicina materna i fetal del seu institut de recerca, i catedràtic de pediatria de la UAB. “La fimosi -explica el doctor Rodrigo-és la impossibilitat de retreure la pell del prepuci completament o suficientment. No és que, simplement, hi hagi pell per sobre; això és normal. Tota la gent que no està circumcidada -i, a Europa, la tradició és no circumcidar-, i els nens en condicions normals, hi tenen pell; això no és fimosi”. I, quan n’hi ha -afegeix-, no sol ser patològica: “La fimosi és fisiològica, o sigui que és absolutament normal durant els primers anys de vida. Pràcticament tots els nadons (de sexe masculí, esclar) tenen pell per sobre del gland i no es pot retreure prou -està molt tancada-, però permet fer miccions, orinar normalment. I, a poc a poc, a mesura que van passant els anys, aquesta proporció va disminuint”. Sense que calgui fer-hi res.

Fimosi i adherències no són el mateix

No és el mateix, no. Si hi ha fimosi, el prepuci és estret i no deixa sortir el gland; en les adherències, en canvi -també comunes i normals, i encara menys preocupants-, el prepuci està més o menys enganxat al penis. “Quan només hi ha algunes adherències -indica el cap del Servei de Pediatria de l’Hospital Maternoinfantil de la Vall d’Hebron, Carlos Rodrigo- sí que, a poc a poc, amb retraccions suaus, i amb aigua i sabó, rentat, també es resol”. Recomana que ho facin els pares quan els nens encara són petitons, i que ho puguin fer ells mateixos, “si de cas, quan són més grandets”. Rentar i prou? “Sí, rentar, i amb això mateix les adherències, a poc a poc, es van trencant. I fer el que és més important, que és rentar la zona molt suaument i adequadament, ens pot ajudar una miqueta en aquest procés que ja passarà normalment”. Si es renta amb cura el penis fins on s’arribi sense forçar-lo, el prepuci s’anirà eixamplant tot sol de manera natural: “La pell es va fent més flexible i, a poc a poc, va perdent la seva fermesa; a poc a poc, es va fent més fluix i ja va passant per sobre”. Resolt.

Dolorosa i perillosa, l’estrebada era un error: “S’ha vist que és més aviat contraproduent”, apunta Carlos Rodrigo, i remarca que, si bé “pràcticament tots els nadons” tenen fimosi, la seva incidència va decreixent amb l’edat: “Cap als sis o set anys, un 8% dels nens és normal que tinguin la pell prou tancada; als 10 o 11 anys, un 6%, i només un 1% arriba així a l’adolescència (als 16-17 anys): amb aquests sí que s’hi hauria de fer alguna cosa”. Intervenir. ¿Què passava amb la pràctica anterior? “On es feia retracció forçada es creaven cicatrius, i encara podia ser pitjor o s’hi podia formar el que en diem una parafimosi: una anella de pell envoltant el penis, i això és dolent, i algunes vegades fins i tot s’havia d’operar”. Per sort, la ciència ha rectificat: “Ara sabem que hem de passar tranquil·lament de la qüestió; sabem que el temps va a favor nostre i que no s’ha de forçar gens, sinó que s’ha de deixar; s’ha de rentar a poc a poc, però molt suaument, i no donar-hi més importància en la majoria dels casos”.

Però la maniobra no s’ha erradicat del tot i alguns facultatius la mantenen: “Encara es fa -admet el doctor Rodrigo- perquè la medicina té molts canvis, moltes escoles, molts estils; però ara sabem -insisteix- que no convé fer-ho, que s’ha de deixar que maduri tranquil·lament i que això és el que es considera la recomanació més estàndard. Però és veritat -matisa- que hi ha vegades en què la pell està massa tancada i pot ser difícil d’orinar, o hi ha alguns nens que poden tenir problemes com ara inflamacions i infeccions, i això ho canvia tot; una de les conseqüències de tenir aquesta pell molt tancada i que no permet que es renti adequadament és que, algunes vegades, es produeixen balanopostitis, és a dir, inflamacions i infeccions, i en aquests casos sí que pot ser que faci falta operar, però afecta una minoria”. Si aquesta minoria no s’opera, patirà de valent en les ereccions i no podrà tenir una vida sexual plaent.

ESPERAR A L’ADOLESCÈNCIA

Per tant, cap tractament quirúrgic d’una fimosi fins a l’adolescència i només si aleshores perdura. “Exacte”, respon el pediatre, però puntualitza: “Aquí també hi ha certes discrepàncies; la medicina té això: hi ha moltes teories i, de vegades, hi ha qui opina que no s’ha d’esperar a operar, sinó que cal fer-ho abans amb la idea que al nen li crearà menys problemes. Sempre és difícil saber què causarà un trauma i què no, què serà un problema i què no. I per això hi ha diferents opinions. Hi ha gent que considera que, quan s’arriba a una certa edat, ja compensaria fer-hi alguna cosa, i hi ha vegades que es fan operacions. O una cosa que s’ha posat de moda els últims anys i que té una certa eficàcia -com a mínim no fa mal-és donar una pomada de corticoides en aquests casos -quan el nen ja és una mica més grandet- per ajudar-hi. No crec que faci falta -afirma-, però els casos que probablement o gairebé segur es resoldrien només es poden accelerar si els pares estan preocupats o si al nen li causa alguna mena de problema (petit, però pot ser)”.

La gran majoria de les fimosis es resolen amb el pas del temps i no cal operar-les; entesos. Ara bé: hi ha una malaltia que els metges anomenen fimosi patològica. “Es presenta a partir de l’adolescència o la preadolescència”, avisa el doctor. “No es veu els primers anys de vida gairebé mai i, realment, és una altra cosa: és una inflamació que es diu balanitis xeròtica obliterant, en la qual la pell és diferent o no és normal, sinó que és com cicatricial. S’hi fa una fibrosi no se sap ben bé per què. I, en aquests casos, sí: aquesta sí que és una veritable fimosi i s’ha d’operar quan es detecta, perquè no es resoldrà mai. Així com la fimosi (la fisiològica, la normal) cada vegada és menys, aquesta, al contrari, cada vegada seria més, i s’hi ha d’intervenir. Però això és una malaltia, no és una cosa que sigui normal tenir-la, i, probablement, correspon a aquest 1% -com a màxim 2%- que arribarien a l’adolescència. Si es detecta, no s’ha d’esperar sense fer-hi res, sinó que s’ha d’operar abans”.

EL PASSAT PESA

Comptat i debatut, la percepció de l’afecció encara la condiciona el passat recent, i va canviant de mica en mica. El pediatre retrocedeix un parell de dècades: “M’enrecordo de quan s’anava a la mili; t’operaven de fimosi. O sigui que vèiem fimosi i la gent s’operava abans: «No sigui que t’ho facin de mala manera al servei militar». I, probablement, hi ha una tradició de pensar: «No deu tenir fimosi?» Hi ha moltes altres coses que no ens preguntem, però això sí que es pregunta. I com que, a més, tot plegat ha anat canviant força, els pares i mares o els avis dels nens actuals a qui els hi han fet diferent ara pensen: «No s’ha de fer això que em van fer a mi?»” Doncs no. I si ens ho fiquem al cap?

Circumloqui sobre la circumcisió

Resoldre una fimosi al quiròfan només cal en els pocs casos en què no se soluciona sola, i no implica que el nen perdi el prepuci. El doctor Rodrigo concreta: “Només s’opera una part de la pell que està estreta i fibrosa, que és més o menys proporció depenent de quanta part de pell estigui malalta i no es pugui retreure”. Religions com el judaisme i l’islam circumciden del tot o parcialment el prepuci. I la pràctica continua sent popular als països anglosaxons, tot i que l’Acadèmia Americana de Pediatria assegura que “l’evidència científica existent” aporta dades que “no són suficients” per recomanar-la. Carlos Rodrigo: “Els EUA van canviant de parer i l’última cosa que han dit és que seria millor circumcidar tots els nadons. Per què? Perquè la circumcisió ritual religiosa té una base històrica per disminuir les infeccions, les malalties de transmissió sexual...” Un argument insuficient per a la medicina europea. “També és debat molt si, des del punt de vista del plaer sexual, és millor una cosa o l’altra”.