MARC SERRANO I ÒSSUL

Fimosi? Adherències? Calma i paciència

Que els nens tinguin el prepuci estret o adherit al penis els primers anys de vida no vol dir, necessàriament, que calgui operar-los

Que els nens tinguin el prepuci estret o adherit al penis els primers anys de vida no vol dir, necessàriament, que calgui operar-los / GETTY Zoom

No passa res: que un prepuci estret o adherit al penis els primers anys de vida no preocupi a ningú. Els pediatres aconsellen paciència -molta- perquè, a poc a poc, quasi sempre, la pell que recobreix el penis (en moltes cases, la tita) va adquirint mobilitat fins a poder-se enretirar del tot i descobrir el gland; tot això sense que el nen hagi de passar pel quiròfan i sense que els pares l’hagin d’ajudar, més enllà de la higiene, amb els exercicis que el membre permeti sense forçar-lo gens. El pediatre Carlos González escrivia fa poc en aquestes pàgines: “No s’ha d’enretirar el prepuci d’un nen abans que es desenganxi per si sol. No s’ha de fer fluixet, i encara menys amb força”. Alertava els pares d’una pràctica mèdica tan caduca com l’operació precoç, la “cruel maniobra coneguda com l’estirada”, que “no és normal” ni -deia- s’ha de permetre. Alimentats pel tabú de la sexualitat dels infants, els dubtes, tòpics, mites, malentesos i mitges veritats sobre la qüestió s’esvaeixen amb l’ajuda d’una veu professional.

Carlos Rodrigo Gonzalo de Liria dirigeix el Servei de Pediatria de l’Hospital Maternoinfantil de la Vall d’Hebron; també és investigador en medicina materna i fetal del seu institut de recerca, i catedràtic de pediatria de la UAB. “La fimosi -explica el doctor Rodrigo-és la impossibilitat de retreure la pell del prepuci completament o suficientment. No és que, simplement, hi hagi pell per sobre; això és normal. Tota la gent que no està circumcidada -i, a Europa, la tradició és no circumcidar-, i els nens en condicions normals, hi tenen pell; això no és fimosi”. I, quan n’hi ha -afegeix-, no sol ser patològica: “La fimosi és fisiològica, o sigui que és absolutament normal durant els primers anys de vida. Pràcticament tots els nadons (de sexe masculí, esclar) tenen pell per sobre del gland i no es pot retreure prou -està molt tancada-, però permet fer miccions, orinar normalment. I, a poc a poc, a mesura que van passant els anys, aquesta proporció va disminuint”. Sense que calgui fer-hi res.

Dolorosa i perillosa, l’estrebada era un error: “S’ha vist que és més aviat contraproduent”, apunta Carlos Rodrigo, i remarca que, si bé “pràcticament tots els nadons” tenen fimosi, la seva incidència va decreixent amb l’edat: “Cap als sis o set anys, un 8% dels nens és normal que tinguin la pell prou tancada; als 10 o 11 anys, un 6%, i només un 1% arriba així a l’adolescència (als 16-17 anys): amb aquests sí que s’hi hauria de fer alguna cosa”. Intervenir. ¿Què passava amb la pràctica anterior? “On es feia retracció forçada es creaven cicatrius, i encara podia ser pitjor o s’hi podia formar el que en diem una parafimosi: una anella de pell envoltant el penis, i això és dolent, i algunes vegades fins i tot s’havia d’operar”. Per sort, la ciència ha rectificat: “Ara sabem que hem de passar tranquil·lament de la qüestió; sabem que el temps va a favor nostre i que no s’ha de forçar gens, sinó que s’ha de deixar; s’ha de rentar a poc a poc, però molt suaument, i no donar-hi més importància en la majoria dels casos”.

“La fimosi és fisiològica, o sigui que és absolutament normal durant els primers anys de vida"

Carlos Rodrigo Gonzalo de Liria - Pediatre

Però la maniobra no s’ha erradicat del tot i alguns facultatius la mantenen: “Encara es fa -admet el doctor Rodrigo- perquè la medicina té molts canvis, moltes escoles, molts estils; però ara sabem -insisteix- que no convé fer-ho, que s’ha de deixar que maduri tranquil·lament i que això és el que es considera la recomanació més estàndard. Però és veritat -matisa- que hi ha vegades en què la pell està massa tancada i pot ser difícil d’orinar, o hi ha alguns nens que poden tenir problemes com ara inflamacions i infeccions, i això ho canvia tot; una de les conseqüències de tenir aquesta pell molt tancada i que no permet que es renti adequadament és que, algunes vegades, es produeixen balanopostitis, és a dir, inflamacions i infeccions, i en aquests casos sí que pot ser que faci falta operar, però afecta una minoria”. Si aquesta minoria no s’opera, patirà de valent en les ereccions i no podrà tenir una vida sexual plaent.

ESPERAR A L’ADOLESCÈNCIA

Per tant, cap tractament quirúrgic d’una fimosi fins a l’adolescència i només si aleshores perdura. “Exacte”, respon el pediatre, però puntualitza: “Aquí també hi ha certes discrepàncies; la medicina té això: hi ha moltes teories i, de vegades, hi ha qui opina que no s’ha d’esperar a operar, sinó que cal fer-ho abans amb la idea que al nen li crearà menys problemes. Sempre és difícil saber què causarà un trauma i què no, què serà un problema i què no. I per això hi ha diferents opinions. Hi ha gent que considera que, quan s’arriba a una certa edat, ja compensaria fer-hi alguna cosa, i hi ha vegades que es fan operacions. O una cosa que s’ha posat de moda els últims anys i que té una certa eficàcia -com a mínim no fa mal-és donar una pomada de corticoides en aquests casos -quan el nen ja és una mica més grandet- per ajudar-hi. No crec que faci falta -afirma-, però els casos que probablement o gairebé segur es resoldrien només es poden accelerar si els pares estan preocupats o si al nen li causa alguna mena de problema (petit, però pot ser)”.

La gran majoria de les fimosis es resolen amb el pas del temps i no cal operar-les; entesos. Ara bé: hi ha una malaltia que els metges anomenen fimosi patològica.Es presenta a partir de l’adolescència o la preadolescència”, avisa el doctor. “No es veu els primers anys de vida gairebé mai i, realment, és una altra cosa: és una inflamació que es diu balanitis xeròtica obliterant, en la qual la pell és diferent o no és normal, sinó que és com cicatricial. S’hi fa una fibrosi no se sap ben bé per què. I, en aquests casos, sí: aquesta sí que és una veritable fimosi i s’ha d’operar quan es detecta, perquè no es resoldrà mai. Així com la fimosi (la fisiològica, la normal) cada vegada és menys, aquesta, al contrari, cada vegada seria més, i s’hi ha d’intervenir. Però això és una malaltia, no és una cosa que sigui normal tenir-la, i, probablement, correspon a aquest 1% -com a màxim 2%- que arribarien a l’adolescència. Si es detecta, no s’ha d’esperar sense fer-hi res, sinó que s’ha d’operar abans”.

EL PASSAT PESA

Comptat i debatut, la percepció de l’afecció encara la condiciona el passat recent, i va canviant de mica en mica. El pediatre retrocedeix un parell de dècades: “M’enrecordo de quan s’anava a la mili; t’operaven de fimosi. O sigui que vèiem fimosi i la gent s’operava abans: «No sigui que t’ho facin de mala manera al servei militar». I, probablement, hi ha una tradició de pensar: «No deu tenir fimosi?» Hi ha moltes altres coses que no ens preguntem, però això sí que es pregunta. I com que, a més, tot plegat ha anat canviant força, els pares i mares o els avis dels nens actuals a qui els hi han fet diferent ara pensen: «No s’ha de fer això que em van fer a mi?»” Doncs no. I si ens ho fiquem al cap?