TRIBUNA OBERTA
Infància 16/02/2019

Deixem de dir-los que bons que són

Dir constantment als infants que ho fan tot bé no és bo per a ells

Aina Cabau
3 min
Deixem de dir-los que bons que són

Aquestes són unes quantes frases que segur que tots hem sentit durant la nostra infància i que, probablement amb la millor intenció del món, diem infinitat de vegades als infants que ens envolten:

“M’agrada molt!”

“M’encanta!”

“Tu has fet això?! Ets la més llesta!”

“Molt bé! Ets la millor!”

“És preciós, el dibuix més bonic que he vist mai!”

“Ets una artista!”

Són frases que tenim totalment normalitzades, però que per tenir cura de la salut mental de les petites i els petits no hauríem de dir. Fan més mal que bé i col·laboren a la futura baixa autoestima i inseguretat de qui les rep. De fet, en són el seu fonament.

Sense adonar-nos-en, ens relacionem amb les criatures a través de la nostra aprovació de tot allò que fan.

¿Us heu preguntat mai quan la nostra filla o el nostre fill fa un dibuix i ve corrents a ensenyar-nos-el tot preguntant-nos “T’agrada, papa?”, “T’agrada, mama?”, les conseqüències que les nostres respostes poden portar? En contestar “Molt bé! És molt bonic!”, “M’agrada moltíssim!”, “És el millor que he vist mai!”, “M’encanta! El penjarem a la nevera perquè el vegi tothom!”, insisteixo, no estem fent-li cap favor. El que estem fent, en primer lloc, és aprovar-lo. I aquesta aprovació és perjudicial per a l’infant, perquè provoquem que busqui i necessiti la nostra aprovació en tot allò que fa per estar tranquil i satisfet. I, en segon lloc, és un judici. L’estem jutjant.

Si volem respectar la individualitat i l’autenticitat de l’infant, hem de començar per intentar reeducar-nos i canviar algun dels comportaments que tenim totalment interioritzats. Començant per no jutjar les seves produccions i no dir si són boniques o són lletges. Perquè, pensant-ho bé, què importa més? ¿Agradar als altres o agradar-se a un mateix?

CANVI DE PERSPECTIVA

Quan l’infant ve a ensenyar-nos el seu dibuix, podem dir moltes coses en lloc de si ens sembla que és bonic o no. Per exemple, podem preguntar-li sobre el fet de fer un dibuix i sobre el dibuix en si: “Que t’ha agradat fer-lo?”, “Que t’agrada a tu”?, “Veig que has dibuixat una casa de color vermell”, “N’estàs orgullós del dibuix que has fet?”, “Què és? Què has dibuixat?”, “Quins colors has utilitzat?”. En resum, fer-li preguntes obertes que el facin reflexionar i, d’aquesta manera, treballar amb ells l’esperit crític i obrir-los la porta de l’autovaloració, conceptes que són molt importants i potencialment sans per al seu desenvolupament emocional.

Les conseqüències sobre una persona que ha viscut sota l’aprovació constant de l’adult i que, al cap i a la fi, ha fet les coses per sentir-se acceptada pels altres, són moltes i poden repercutir en molts àmbits de la vida personal i professional adulta. ¿Quan i com pot descansar i estar relaxat algú que ha crescut aprenent que si no reps un “Molt bé”, un “M’encanta!”, un “Ets la millor”, un “És superbonic!” estàs perdut a la vida?

Aquí teniu algunes de les conseqüències d’aquesta actitud:

  • Por de decebre la gent que estimes per no fer el que creus que esperen de tu, de no agradar-los.
  • Passar-te molts anys amb una parella amb qui ja no gaudeixes. O a qui ja no estimes.
  • Estar molts anys en una feina que no t’agrada i on no t’hi sents a gust.
  • Escoltar les necessitats dels altres i no parar de satisfer-les, oblidant-te així de les teves. Millor dit, sense ni tan sols saber quines són les teves.

Mai és tard per pensar-hi i reflexionar, i mai és tard per intentar-ho canviar. Jo ja he començat! ¿Algú més s’hi anima?

Aina Cabau és educadora infantil

stats